L’indià que va ser alcalde a Cuba però no a Catalunya

Si algú es pregunta per què la capital del Garraf, Vilanova i la Geltrú, està agermanada amb la ciutat cubana de Matanzas, la resposta la trobarà al bell mig de la plaça de la Vila, on s’aixeca una estàtua imponent. És Josep Tomàs Ventosa, que va deixar una empremta inesborrable a les Antilles i que va arribar a ser alcalde de Matanzas un parell de vegades. Va ser un dels molts indians sorgits de la costa del Garraf -els Bacardí i els Brugal, per exemple, venien de Sitges- que van arrelar a Amèrica, on van desenvolupar negocis, carrera política i també un gens negligible bagatge filantròpic. Per cert, la mateixa estàtua té la seva història. Tot i que la primera pedra del monument es va col·locar el 1881 -coincidint amb l’arribada del ferrocarril a Vilanova, per iniciativa Francesc Gumà, un altre indià vilanoví instal·lat a Matanzas-, ja duia gairebé trenta anys a la ciutat, però en un altre emplaçament, dins l’edifici de les escoles municipals. I l’origen era encara més llunyà, perquè s’havia fet a Matanzas amb ferro colat.

Amb només dotze anys, Ventosa va abandonar la Vilanova natal per embarcar-se cap a Cuba a la recerca d’un futur millor i deixant enrere la invasió napoleònica. Amb gran esperit de treball va anar prosperant en el comerç dels teixits, fins a arribar a acumular un gran capital. El 1839, amb les necessitats econòmiques cobertes, va triar d’enfocar les seves capacitats cap a la política a través d’un lobi anomenat Diputación Patriótica. Aquesta associació existia a Matanzas i en altres ciutats de Cuba i tenia per objectiu influir en el progrés material i sociocultural del país. L’objectiu bàsic que preveia l’entitat era aconseguir l’escolarització de tots els nens, sobretot els que no tenien recursos. Anys després van venir les seves dues etapes com a alcalde de Matanzas (el 1847 i el 1852) i els seus viatges continus a Catalunya, sempre segons les possibilitats de l’època.

Precisament la intensa activitat benèfica que va dur a terme no es va limitar a Cuba, sinó que també aprofitava les estances a Vilanova per mobilitzar els recursos necessaris per millorar la qualitat de vida dels seus habitants. Ventosa va finançar generosament -el que més- un projecte d’escola innovadora que seguia el mètode anomenat lancasterià, un sistema que funcionava a Londres amb els nens pobres. Poc després va aprofitar el fugaç procés de desamortització del 1841 per adquirir unes finques que pertanyien als caputxins i oferir-les a la ciutat amb la condició que s’hi edifiqués un conjunt d’escoles públiques de caràcter gratuït. Era una operació semblant a la que ja havia tirat endavant a Matanzas pocs anys abans.

Fora de l’àmbit purament educatiu, també va contribuir a la configuració de Vilanova, perquè la plaça de la Vila amb què començàvem aquest relat també va ser urbanitzada sota la seva iniciativa. Avui, una de les vies principals de la ciutat porta el nom de Josep Tomàs Ventosa. També va ser al darrere de la fundació d’una capçalera que més tard seria el Diari de Vilanova, que va existir fins al 2018. Probablement, l’únic aspecte de la seva fecunda trajectòria en què no se’n va en sortir va ser l’intent de fer una carrera política a aquesta banda de l’Atlàntic. Va haver de competir (el 1854) pels vots amb personatges molt consolidats de la política estatal, cosa que li va barrar el pas d’entrar a les Corts.

Les cròniques sobre la seva mort parlen d’una malaltia cerebral contreta durant un dels seus múltiples viatges transoceànics. El desenllaç es va produir a l’Havana durant l’estiu del 1874. Tot i no haver fet cap negoci vinculat a l’esclavatge, la seva figura no ha esquivat les ires dels revisionistes presentistes, que la tardor del 2016 van organitzar una performance a la plaça de la Vila de la capital del Garraf. Durant la intervenció, la seva estàtua va rebre una dutxa de vuit litres de sang (en realitat, era pintura vermella) i alguns altres dels seus coetanis indians van veure com algú escrivia la paraula assassí a les plaques que els recorden.