La increïble història del fundador de Bacardí

Cada vespre, a les quatre cantonades del planeta, ressona un cognom català que pren vida en els moments d’oci, temps lliure i relax de milers de persones. El Ron Bacardí és una marca reconeguda arreu del món que té uns orígens ben catalans. La construcció d’aquest colós de les begudes espirituoses va fer els primers passos als anys vint del segle XIX, quan els sitgetans Joan i Magí Bacardí abandonen Barcelona, enfonsada en la crisi i sota els efectes d’una epidèmia de febre groga, per posar rumb a Cuba, terra promesa de molts catalans. Allà van aconseguir que la botiga que regentaven esdevingués la més important de l’illa antillana, de manera que van poder relacionar-se sovint amb les elits locals. El fill de Joan Bacardí, Facund, va fer valer la seva projecció social per casar-se amb Victoria Moreau, d’una nissaga francesa de cafeters que havien arribat a Cuba fugint de la revolució del 1791 a Haití, un país on tenien tots els negocis.

A partir d’aquest instant, la vida de Facundo Bacardí serà un examen continu de persistència i voluntat de perseguir l’èxit, perquè, un cop el sitgetà errant havia aixecat una firma comercial de gran importància, el terratrèmol del 1852 el tornarà de cop a la casella de sortida, completament arruïnat. Després d’una etapa fugaç al seu Sitges natal, va tornar a Santiago amb ànims renovats, i amb la intenció de transformar el rom tosc i agressiu que s’hi consumia en una beguda més fina i agradable al paladar. Els primers experiments domèstics amb la nova destil·lació van començar el 1855 i van resultar tan positius que no trigaria a iniciar-ne la comercialització.

Però les desgràcies tornarien a treure el cap, perquè el 1868, en el marc d’unes relacions molt tenses entre Cuba i Espanya, els fills Facundo Jr. i Emilio van ser acusats de mals espanyols per les seves vel·leïtats independentistes. El cert és que la independència era l’única sortida que veien possible els Bacardí davant la política impositiva del govern espanyol, que portava camí d’arruïnar l’illa. El resultat va ser que Emilio acabaria visitant diverses presons espanyoles, just quan acabava de prendre el relleu del seu pare com a primer executiu de la companyia. Per acabar-ho d’adobar, la Guerra Chiquita, un dels capítols del conflicte hispano-cubà, va provocar la fallida de la companyia Bacardí. Un cop més, la família havia de començar de zero.

El 1886, enmig de l’enèsim renaixement, Facundo Bacardí va morir, però havia deixat la llavor tan ben plantada que tot el que va passar després és una història de pel·lícula. El 1898 l’enginyer de mines Jennings S. Cox, que treballava en una explotació a la localitat de Daiquirí, va crear un còctel amb la base de Bacardí Carta Blanca que va batejar com a Daiquiri i que ha arribat fins als nostres dies. Però és que només un parell d’anys més tard els membres del Signal Corps (un cos de l’exèrcit dels Estats Units) inventarien el Cuba Libre, fent servir Bacardí Carta de Oro per barrejar amb Coca-Cola. En altres paraules, el rom d’aquests catalans originaris de Sitges havia entrat de ple dret a la cultura popular del món sencer.

El 1910 van triar Barcelona com a destinació primerenca en el procés d’expansió de l’empresa més enllà de les fronteres de Cuba. Però el que realment va transformar el paper de la firma -i també de l’illa antillana- va ser la llei Volstead del 1919, també coneguda com a llei seca. La impossibilitat de distribuir i consumir alcohol als Estats Units va convertir Cuba en un apèndix festiu del veí del nord, amb visites contínues d’hordes de ciutadans americans disposats a deixar-se endur pels plaers de l’alcohol en estades de cap de setmana. El despertar de la festa seria violent i sobtat: amb el triomf de la revolució castrista l’any 1959, les autoritats van confiscar la factoria dels Bacardí. La solució va ser instal·lar-se als Estats Units, a Miami, on encara segueixen.

El 2005, tancant el cercle, van escollir com a president del consell d’administració Facundo Bacardí, descendent de nom idèntic al fundador del negoci. I sempre present a través de les dècades, el ratpenat característic que representa la marca.