L’empresari que fabricava cotxes a l’Eixample
L’empresa d’automòbils es va diversificar i va fabricar motors d’avió, però va acabar engolida per l’INI de Franco el 1951
Amb l’arribada de la democràcia, el renovat consistori barceloní va emprendre una tasca molt meritòria per salvar patrimoni arquitectònic que estava a punt de desaparèixer. Alguns d’aquests edificis van passar a ser “centres cívics”, o sigui, instal·lacions seu de tota mena d’activitats culturals distribuïdes pels diferents barris de Barcelona. Un exemple emblemàtic d’això és la Casa Elizalde, ubicada al carrer València, entre Roger de Llúria i Pau Claris. Si aquesta propietat hagués desaparegut, molt probablement als barcelonins no els sonaria gens el cognom Elizalde i, en conseqüència, un dels emprenedors més interessants que ha tingut el país hauria caigut en l’oblit.
En una Catalunya que s’atrevia a competir a la primera divisió de la indústria mundial, hi havia agosarats que es dedicaven a fabricar automòbils, i el cert és que ho feien prou bé; la Hispano-Suiza de Mateu, Seix i Birkigt, la David d’Armangué i Mora o el cas que ens ocupa, els mítics Elizalde, uns cotxes fabricats en una factoria del passeig de Sant Joan que van aconseguir èxits importants en algunes competicions, com el tercer lloc a la inauguració de l’autòdrom de Terramar, el 1923. Al darrere d’aquesta marca hi havia un enginyer genial, Arturo Elizalde, que havia nascut a la Cuba espanyola en una família de sang francesa enriquida amb les explotacions de cafè i de sucre.
El 1877, quan Arturo Elizalde només tenia sis anys, la família va tornar a Europa, per establir-se a París. A la capital francesa, durant l’Exposició Universal del 1889, va conèixer Carme Biada, que acabaria sent la seva esposa i motiu del seu trasllat a Barcelona. Es dona la circumstància que ella era ni més ni menys que la besneta de Miquel Biada Buñol, promotor de la primera línia de tren de l’Espanya peninsular (Mataró-Barcelona, 1848).
Establerts ja a Barcelona, i amb la motxilla plena de coneixements sobre el món del motor després d’haver treballat a la factoria dels mítics Delahaye, a París, Elizalde es va proposar de crear una marca pròpia i començar a produir automòbils. Dit i fet, l’abril del 1914 va vendre la primera unitat fabricada, el Tipus 20; tenia tan bon aspecte que fins i tot el rei Alfons XIII en va adquirir un. Anys més tard, el 1921, va produir el seu millor model, el Tipus 48, conegut com a Super Cumbre, que va impressionar gratament els assistents al Saló de l’Automòbil de París d’aquell any. Havia aconseguit fabricar un producte de molta qualitat i bona acceptació al mercat, però, segons algunes fonts, on havia reeixit era en fer rendible la factoria, de manera que va optar per obrir una nova línia de negoci consistent en fabricar motors d’avió.
En un viatge a París, on Arturo Elizalde va aconseguir diverses llicències per produir motors, va contraure la grip i va morir inesperadament, quan tenia només cinquanta-quatre anys i un munt de projectes al cap. També va deixar un bon grapat de patents, totes registrades en el període 1916-1918, entre les quals destacava un sistema d’aliatges d’alumini amb altres metalls, que amb el temps seria la base de les culates d’alumini que s’empren avui dia.
Amb la desaparició sobtada de l’enginyer, qui va agafar les regnes del negoci va ser la vídua, Carme Biada, que aviat prendria una decisió transcendent: deixar de produir automòbils per centrar-se en el sector de l’aviació, molt més rendible.
Des d’aleshores, la tasca de Biada com a presidenta del consell d’administració de la societat va ser colossal: va modernitzar l’empresa, va invertir en R+D i va crear una àrea d’obra social per als seus treballadors. També va fundar una escola que seria el precedent de la formació professional moderna. Va liderar la companyia durant un quart de segle, fins a la seva mort, el 1949. Següents generacions dels Elizalde van destacar, durant els anys 50 i 60, com a pilots de motociclisme. Pel que fa a l’esdevenidor de l’empresa, el 1951 va ser nacionalitzada i inclosa dins l’INI sota la denominació d’Enmasa (Empresa Nacional de Motores de Aviación, SA). La fàbrica va ser enderrocada i al seu lloc s’hi van aixecar pisos de la Caixa.