Periscopi global

Ikea tanca la seva pàgina més fosca de treballs forçats

Durant dècades, l’empresa sueca va saber i callar que els seus proveïdors a l’antiga Alemanya de l’Est feien servir presoners polítics

Establiment d'IKEA a Suècia.
Oscar Gelis
27/11/2024
4 min

CopenhagueL’empresa Ikea és sinònim de mobles assequibles, funcionals i amb un toc de disseny nòrdic que ha captivat milions de clients a tot el món. Però la companyia sueca, fundada el 1943, també té un passat fosc. Des de fa alguns anys, els vincles que la companyia de mobles escandinava havia tingut amb l’antiga Alemanya de l'Est han estat investigats i posats a la llum pública, cosa que ha generat remordiments entre els actuals directius de l’empresa.

Inscriu-te a la newsletter Empreses Inscriu-t’hi
Inscriu-t’hi

Per tancar aquesta història fosca, fa unes quantes setmanes es va anunciar que la filial alemanya d’Ikea havia promès compensar amb 6 milions d’euros les víctimes del règim comunista de l’Alemanya de l’Est. En concret, la compensació anirà destinada als presos polítics de la RDA que es van veure obligats a treballar per a l’empresa de mobles durant els anys de la Guerra Freda. La compensació es farà a través d’un fons especial del govern alemany.

L’any 2012, l’empresa sueca ja va demanar perdó públicament per aquest episodi, després que una auditoria interna revelés que la companyia va ser conscient que a les fàbriques de l’Alemanya de l’Est que servien com a proveïdores d'Ikea hi havia treballadors forçats. L’informe, elaborat per la consultora Ernst&Young (EY), també assenyalava que durant les dècades dels anys 1970 i 1980 l’empresa no va fer prou esforç per investigar i aturar els fets fins que, anys més tard, les veus de les víctimes van fer públiques les seves experiències.

"Lamentem profundament que hagi passat això", va dir l’executiu en cap d’Ikea a Alemanya, Walter Kadnar, quan es va anunciar l’acord per pagar la compensació. Peter Keup, de l’associació de víctimes del règim de l’Alemanya de l’Est, també va assegurar que l’empresa ha mostrat una actitud col·laboradora en tot moment: “Ikea va prometre donar-nos suport i ha complert la promesa”, va comentar. Des de l’associació de víctimes també han destacat que l’aportació d’Ikea és voluntària, perquè l’empresa no té cap obligació legal d’actuar en aquest cas.

Dècades de relació amb la RDA

Les relacions d’Ikea amb la RDA van començar el 1960 i van augmentar durant la dècada dels anys 1970. En paral·lel, l’empresa va viure un creixement enorme de la popularitat als països del nord d’Europa, on es va convertir en un símbol dels mobles de disseny a preus assequibles per a la classe obrera. Amb la necessitat d’augmentar el volum de producció mantenint els preus baixos, Ikea es va fixar en l’Alemanya de l’Est, on la mà d’obra barata era molt més accessible que a Suècia.

En un documental de la televisió pública sueca SVT es va descobrir que als arxius de la Stasi (els serveis secrets de la RDA) hi havia més de 800 documents relacionats amb Ikea. En aquests documents es va poder comprovar que Ikea va delegar la fabricació de peces i mobles sencers manufacturats en fàbriques de tot el país on treballaven presos polítics de manera forçada. Entre altres productes, l’icònic sofà Klippan, un autèntic èxit de vendes durant els anys 80, va ser fabricat durant dècades a la RDA per empreses proveïdores d’Ikea.

Per a les autoritats del règim comunista, la col·laboració amb empreses estrangeres (la RDA tenia acords industrials amb Suècia i el Japó) era una manera d’aconseguir l’entrada de divises estrangeres a l’economia del país. No se sap amb certesa el nombre de presoners de la RDA que van ser forçats a treballar en fàbriques, però aquesta pràctica era habitual que el règim l’apliqués als presos polítics. Segons una investigació de l’agència de notícies alemanya Deutsche Welle, es calcula que els treballs forçats van afectar 100.000 presoners de la RDA, i moltes altres empreses de l’Alemanya Occidental es van aprofitar d’aquests treballadors, com el grup Volkswagen, l’empresa de queviures Aldi i la cadena de drogueries Schlecker.

“Els presoners eren forçats a fer el treball més brut i dur que ningú volia fer, en unes condicions deplorables”, explica Steffen Alisch, professor de la Universitat Lliure de Berlín especialitzat a investigar la RDA. Alisch també assegura que Ikea ja tenia constància dels treballs forçats l'any 1984. Quan tenia 22 anys, Alexander Arnold va ser un dels presos polítics que va treballar en una cadena de muntatge que servia l’empresa de mobles sueca: “No era cap secret, el seu nom figurava a les caixes on s'envasaven els productes i els guàrdies de la presó no ens ho van mantenir en secret. Tothom ho sabia”, va relatar a l’informe de l’auditoria EY, que recull més de noranta testimonis.

Arnold va descriure que tant ell com els altres presoners tenien objectius de productivitat marcats: “Cada dia treballàvem l’equivalent a dos dies i mig d’un treballador normal i, si no complíem els objectius, ens tancaven deu dies en una cel·la d’aïllament”. Altres testimonis, com el de Dieter Dombrowski, recullen que els presoners eren obligats a treballar per un sou d’entre 18 i 25 marcs mensuals, mentre que un sou normal a la RDA s'acostava als 1.000. "Per a les empreses d'Occident, els marges de benefici devien ser més alts que els que hi ha avui a la Xina", va dir en una entrevista per a l’agència DW.

stats