¿La guerra al Pròxim Orient pot impulsar el petroli per sobre dels 100 $ el barril?

Des dels atacs de Hamàs a Israel ara fa un any, la principal por als mercats del petroli ha estat que les tensions fessin una escalada per passar a una guerra regional entre Israel i l'Iran, que és el setè productor del món de cru. Fins fa poc, els dos estats semblava que intentaven evitar-la. Això explica que, malgrat la guerra de Gaza i els míssils dels houthis al Mar Roig, el nerviosisme inicials als mercats petroliers després del 7 d'octubre del 2023 aviat va donar pas a preus baixos i estables durant gran part de l'últim any.

Però la setmana passada l'Iran va disparar una pluja d'uns 200 míssils contra Israel en resposta els atacs a Hezbollah. El món espera la resposta d'Israel i hi ha nervis als mercats del cru. La setmana passada el preu de l'or negre es va enlairar un 10%, fins als 78 dòlars, la pujada setmanal més gran dels últims dos anys. El 7 d'octubre van tornar a pujar, però després els preus van registrar una forta caiguda. Quan va esclatar l'última guerra en què estava involucrat un país productor, a Ucraïna el 2022, el cru va superar els 100 dòlars el barril. Pot tornar a passar això?

Per entendre fins a quin punt podrien escalar els preus, cal analitzar les opcions de represàlia d'Israel. Si només ataquessin objectius militars, s'evaporaria part de la prima geopolítica que impulsa els preus del petroli. Però Israel podria optar per intensificar l'ofensiva bombardejant la infraestructura civil iraniana, les instal·lacions de petroli i gas o els llocs d'enriquiment nuclear. Qualsevol que sigui l'opció que triï Israel, l'Iran es pot veure obligat a donar una resposta contundent, cosa que desencadenaria un cicle que acabaria convertint en un objectiu el complex petroindustrial iranià. De manera que no caldria que els actius petroliers fossin els primers a ser atacats perquè els mercats globals es preocupessin.

Si Israel ataca les instal·lacions petrolieres de l'Iran, potser el seu objectiu serien les instal·lacions que transformen el cru iranià en derivats del petroli. Una possible opció és la centenària refineria d'Abadan, que proporciona al mercat intern el 13% de la benzina. L'Iran podria compensar part de l'escassetat de combustible portant més barrils des del Kurdistan iraquià, estima Kpler, una empresa de dades. El patiment continuaria sent local; aquests atacs fins i tot podrien augmentar el subministrament mundial de cru, ja que podrien alliberar més petroli sense refinar de l'Iran per a l'exportació.

Si Israel volgués assestar un cop dur a les exportacions energètiques de l'Iran, podria atacar les terminals petrolieres de l'illa de Kharg, al golf Pèrsic (d'on surt el 90% del cru iranià), o fins i tot els mateixos jaciments petrolífers. Això tindria un cost diplomàtic. El govern de Biden estaria molest pel risc que els preus de la benzina es disparessin a menys d'un mes de les eleccions presidencials dels Estats Units. La Xina, destinació de gairebé totes les exportacions petrolieres de l'Iran, també s'enfadaria. Això importa a Israel: la Xina gestiona el port de Haifa, el més gran d'Israel, i és un gran inversor al sector tecnològic del país.

Israel podria considerar que encara val la pena assumir-ne el cost i optar per atacar les terminals. Un atac reeixit retiraria instantàniament una quantitat considerable de petroli dels mercats internacionals: el mes passat l'Iran va exportar una xifra rècord de 2 milions de barrils diaris (mb/d), l'equivalent a gairebé el 2% del subministrament mundial.

Així i tot, a diferència del que va passar després de la invasió russa d'Ucraïna, quan el món estava bombant petroli a tota màquina i la demanda s'estava recuperant després de la pandèmia, avui l'oferta és abundant i la demanda baixa. Després d'una sèrie de retallades de producció, l'Organització de Països Exportadors de Petroli i els seus aliats, coneguts com l'OPEP+, tenen més de 5 milions de barrils diaris de capacitat disponible, més que suficient per compensar la pèrdua de cru iranià.

Probablement no esperarien gaire abans d'augmentar la producció. Els membres de l'OPEP+, molestos en veure que la seva quota de mercat s'ha reduït en els últims mesos, han estat esperant una oportunitat com aquesta per desfer les seves retallades. La setmana passada van confirmar plans per augmentar la producció a 180.000 mb/d cada mes durant un any, a partir del desembre. Els saudites semblen decidits a no cedir més terreny i han rebaixat l'objectiu de tornar el petroli a 100 dòlars el barril, el nivell necessari per equilibrar els comptes del regne.

La producció està augmentant als Estats Units, Canadà, Guyana, Brasil i altres llocs. L'Agència Internacional de l'Energia espera que la producció no pertanyent a l'OPEP creixi en 1,5 milions mb/d l'any vinent, més que suficient per cobrir qualsevol augment de la demanda global. I la demanda s'està desaccelerant a causa del creixement econòmic dèbil als Estats Units, la Xina i Europa i per la cursa per substituir la gasolina per electricitat en la mobilitat. La situació podria empitjorar si l'Iran ataqués altres països del Golf que recolzen Israel. Els últims dies, funcionaris dels estats àrabs del Golf s'han reunit amb els seus homòlegs iranians a Doha, la capital de Qatar, per intentar tranquil·litzar-los respecte de la seva neutralitat. Així i tot, amb poques opcions disponibles, l'Iran podria intentar atacar els jaciments petrolífers dels seus veïns, començant potser per estats més petits del Golf com Bahrain o Kuwait.

Suïcidi econòmic

L'altra eina que l'Iran podria utilitzar per crear un caos global seria tancar l'estret d'Ormuz, pel qual passa el 30% del cru que es transporta per mar i el 20% del gas natural líquid del món. Això equivaldria a un suïcidi econòmic per a l'Iran. És difícil endevinar com respondria el mercat. Els Estats Units i la Xina, per exemple, probablement enviarien les seves armades per reobrir l'estret d'Ormuz. Suposant que les pertorbacions siguin prou llargues per causar una escassetat de cru, llavors els preus del petroli probablement pujarien fins al punt en què frenarien la demanda de petroli, després de la qual cosa començarien a caure. Els analistes creuen que aquesta “destrucció de la demanda” passaria una vegada que el cru arribés als 130 dòlars el barril, aproximadament el nivell en què va assolir el punt màxim el 2022.

Si els mercats petroliers creguessin que aquest escenari és remotament probable, els seus temors començarien a reflectir-se en el preu actual. El recent augment dels preus no sembla sorprenent, fins i tot per als estàndards relativament tranquils dels últims 18 mesos. En les darreres operacions de dilluns, van superar els 80 dòlars per barril. L'any passat, la mitjana era de 82 dòlars; el 2022, 100 dòlars. El conflicte d'un any a l'Orient Mitjà ha frustrat moltes expectatives. Però perquè els preus del petroli tornin a assolir els tres dígits, encara han de passar moltes coses dolentes.