Per què els fans d'Oasis haurien d'aplaudir la bogeria de preus

L'eufòria per l'esperat retorn d'una llegenda britànica dels 90 es va esgotar ràpidament. De seguida els fans acudien a les xarxes socials per queixar-se. "Poc soroll per a res", va escriure un. "Quina merda", va afegir un altre. "Algú més gaudint del caos?", preguntava un tercer. Per celebrar el seu 30è aniversari, St. John, un restaurant que va ser pioner de la cuina britànica moderna, va recuperar el seu menú del 1994... amb els preus del 1994. Els espavilats es van afanyar a aprofitar-se'n i les taules es van reservar en segons, cosa que va deixar la majoria amb les mans buides.

Però el destí dels gurmets de Londres va rebre menys atenció que el dels fans amb parka que no van poder comprar entrades per al retorn d'Oasis. A causa del preu dinàmic algorítmic, en què els preus s'ajusten a la demanda, el preu de les entrades va pujar de 135 lliures esterlines (160 euros) a 335 lliures (397 euros) mentre molts feien cua online, sovint durant hores, per reservar-ne una. El govern va anunciar una investigació. "Ens assegurarem que les entrades estiguin disponibles a un preu que la gent es pugui permetre", va prometre Keir Starmer, el primer ministre britànic.

Els especuladors són malvats populars. Kamala Harris, la candidata demòcrata a la presidència als Estats Units, ha promès impedir que les botigues de queviures incorrin en aquesta pràctica. Molts estats tenen lleis similars, sovint dirigides a empreses que augmenten el cost dels productes bàsics després de desastres. L'administració en què Harris exerceix com a vicepresidenta ja ha presentat una demanda antimonopoli contra Ticketmaster, l'empresa que va dirigir la venda de les entrades de la gira d'Oasis. Tenint en compte que l'empresa té una quota de mercat estimada del 70% a Amèrica, pot haver-hi cas. Els pagaments addicionals per reservar entrada sens dubte s'assemblen una mica al que afronten els sol·licitants d'un lloguer.

Però hi ha matisos entre el comportament monopolístic i permetre que els preus responguin a la demanda. De fet, els preus dinàmics haurien de ser bons per als consumidors. Com mostren els exemples del restaurant St. John i d'Oasis, la disponibilitat i l'accessibilitat estan en tensió. En el cas del restaurant, els preus ultrabaixos van fer que la demanda desbordés l'oferta. El menú potser va ser assequible, però només per als pocs afortunats que van trobar taula. Els fans d'Oasis, almenys, podran anar als concerts, encara que hagin de pagar de més.

En un mercat ideal, els preus reflecteixen la voluntat de pagament dels consumidors. Si les entrades d'Oasis es venguessin per 20 lliures, el seu preu de fa tres dècades, moltes anirien a parar a mans de persones que busquen una nit barata en lloc d'anar als veritables devots. I probablement una part de compradors no apareixerien a l'esdeveniment.

El millor servei, la millor recompensa

El govern britànic també pot acabar amb els preus dinàmics als vols, argumentant que els pares no haurien de ser penalitzats per voler fer vacances durant les vacances escolars. ¿Però els agradaria als pares tenir la competència de la gent sense fills, que ja no gaudirà d'un descompte per viatjar en un altre moment? Als economistes els agraden els preus sensibles, perquè asseguren que es maximitza el que el consumidor i el productor valoren: uns, el bé o servei; els altres, la recompensa adequada.

Noel i Liam Gallagher, dos germans que són els únics membres constants d'Oasis, s'han barallat durant anys, però ara es reuneixen per guanyar diners. Per ara ja han afegit dues cites més a Londres, després que s'esgotessin les primeres entrades, però només per a aquells que no en van aconseguir a la primera. Fins i tot pujades de preus més crues poden tenir efectes similars: els preus elevats després dels desastres naturals poden enviar un senyal a les empreses per convèncer-les que val la pena superar les ruptures d'estoc per a la pròxima vegada.

Algun innocent podria respondre que els preus alts només ajuden els rics. Per a un multimilionari amb un interès ocasional en un grup de música, un preu que per a un fan normal és elevadíssim serà insignificant. Però abordar aquesta desigualtat mitjançant entrades barates és una bestiesa. Aquells que van arribar els primers a la cua, en efecte, gaudiran d'una transferència del potencial d'ingressos de l'artista, i les persones sense interès en l'esdeveniment no rebran cap benefici. Un millor enfocament és abordar la desigualtat directament mitjançant el sistema d'impostos i prestacions.

Les marques, en perill

L'acusació més convincent contra Oasis no és que s'esgotessin les entrades, sinó que les venguessin de manera inepta. Els fans es van veure obligats tant a fer cua com a pagar preus alts. La majoria de les empreses preferirien evitar la mala publicitat de les acusacions d'augment de preus. Tot i que els preus dinàmics ofereixen un benefici temporal en captar més diners dels clients més entusiastes, poden suposar costos a llarg termini per danys a la marca. Els restaurants, els grups de música i els equips esportius d'alta gamma comercien tant amb la mística i la lleialtat com amb la qualitat inherent. L'exclusivitat i la casualitat, més que el desig d'eficiència d'un economista, són part del que els fa divertits: les cues donen ressò.

Equilibrar aquestes preocupacions és un art i una ciència. El 2011, Next, un restaurant de Chicago, va començar a utilitzar preus dinàmics. Depenien de la data i l'hora de la reserva, i ajudaven a repartir els clients al llarg de la setmana i minimitzar el tràngol de dir no als clients. Els que hi van un dimarts poden sentir que han fet un bon negoci, fins i tot en un restaurant en què un parell de coberts costen més de 1.000 dòlars. Quan un economista va suggerir-li que una subhasta seria encara més rendible, Nick Kokonas, copropietari del restaurant, va explicar-li que l'objectiu era oferir als fans de l'establiment una "gran ganga". Els comensals, si aconsegueixen anar-hi, podran jutjar-ho per ells mateixos.