Els errors de CatalunyaCaixa

Cada vegada que s'havia de renovar el consell d'administració de l'antiga Caixa Catalunya, la Diputació de Barcelona, l'entitat fundadora, actuava de la mateixa manera: simplement enviava una llista amb els noms que s'aprovava de manera automàtica. En teoria, el Banc d'Espanya verificava que es tractava de persones "honorables" (és a dir, honrades i sense causes pendents amb la justícia) i "idònies" (que reunien un mínim de cinc anys d'experiència en l'àmbit financer). Aquests eren els requisits que s'exigeixen per ser conseller d'una entitat financera des del 1998, quan es va aprovar un reial decret que així ho establia. Però hi ha moltes sospites sobre la idoneïtat de molts dels consellers que va tenir Caixa Catalunya en els últims lustres. De fet, la falta de formació financera era una característica habitual. "Deunidó el baix nivell que hi havia", admeten fonts de l'actual consell d'administració. "La designació dels consellers estava molt polititzada i això provocava que molts d'ells tinguessin escassa informació i coneixements financers".

Com les altres caixes de fundació pública (Tarragona i Girona), un terç del consell estava format per representants de la Diputació, un altre terç pels impositors, i la resta el formaven representants de les corporacions locals i dels treballadors.

Narcís Serra, president de l'entitat des del 2005 fins a la fusió amb Tarragona i Manresa l'any 2010, va revelar aquesta setmana que va decidir implantar "cursos d'una hora" en veure que els membres del consell no tenien formació, segons va explicar en una entrevista a 8TV. Però no sembla que fos suficient. "Els cursos permeten aprendre una mica, però no tant per gestionar una caixa d'estalvis", apunten les mateixes fonts. Antoni Serra Ramoneda, que va presidir Caixa Catalunya durant 21 anys, reconeix obertament que "el sistema de nomenaments era molt pervers" i "molt poc seriós".

Avui ja s'accepta de manera gairebé unànime que aquesta falta de professionalització va ser un dels errors més importants que va acabar provocant la nacionalització de CatalunyaCaixa al setembre. Però no l'únic.

Expansió i bombolla

Com totes les entitats que ara tenen problemes, Caixa Catalunya es va llançar a donar hipoteques aprofitant el boom immobiliari fins al punt que tant Antoni Serra Ramoneda com Narcís Serra admeten actualment que la situació se'ls va escapar de les mans. Igualment, tots dos es defensen argumentant que Caixa Catalunya no podia deixar de donar hipoteques unilateralment. "Si una entitat deixa de donar crèdits seran les altres qui els concedeixin", es justifica Narcís Serra. Això va provocar que CatalunyaCaixa acumulés al tancament del 2011 més de 77.000 milions d'euros d'actius immobiliaris i 11.200 milions de crèdits a promotors. D'aquests últims, un 24% es consideren "potencialment problemàtics". Aquestes magnituds no deixen CatalunyaCaixa gaire lluny de la CAM (amb 15.000 milions de crèdits a promotors, un 29% de problemàtics).

"Van fallar els controls elementals de risc, no s'havien seguit unes regles bàsiques", expliquen les mateixes fonts del consell. També afirmen que el gruix del problema corresponia a Caixa Catalunya. I no només perquè era més gran que Caixa Tarragona o Caixa Manresa, sinó també perquè "estava més mal gestionada".

Narcís Serra assegura que ell ja es va adonar el 2006 que alguna cosa no funcionava i que, fins i tot, es va reunir amb la Generalitat i el Banc d'Espanya perquè volia fer "un cop de timó" a la gestió de l'entitat. El Banc d'Espanya, explica Serra, li va dir que "ni parlar-ne".

Però l'etapa de Serra ha estat molt criticada per, justament, haver iniciat una etapa de fort creixement. "Hi havia un desig de créixer fora de Catalunya i es va ser agressiu; aleshores es creia que créixer era bo, però per poder créixer calia tenir uns fonaments", diuen ara al consell. "En Narcís considerava que l'entitat estava adormida, calia fer un salt endavant".

Això es va traduir en el fet que entre el 2004 i el 2008 (l'any de l'inici de la crisi), el nombre de treballadors va augmentar un 18% fins a superar les 7.000 persones i el nombre d'oficines va incrementar-se un 20% fins a les 1.200 sucursals. Prop d'un 40%, fora de Catalunya. L'endeutament de l'entitat també va créixer força. En aquells quatre anys, l'emissió de bons, obligacions i pagarés va disparar-se un 212% (es va passar de 5.800 milions a més de 18.000 milions).

Durant els primers anys de la seva presidència, Narcís Serra va tenir com a director general Josep Maria Loza, que ocupava aquest càrrec des del 1998, quan era el número dos de Serra Ramoneda. Entre Loza i Serra mai no hi va haver química i no es posaven d'acord en quina estratègia calia seguir. Desconfiaven l'un de l'altre. "Quan hi havia diners a la caixa, Serra i Loza corrien a gastar-se'ls en el que consideraven prioritari", diuen persones que els coneixen a tots dos. Loza preferia apostar pels crèdits a la gent més desafavorida mentre que Narcís Serra tenia altres prioritats. Va ser en aquesta etapa que Caixa Catalunya va participar en la creació de Cedinsa, una concessionària de peatges a l'ombra de la qual tenia un 20%, i que es van potenciar les inversions industrials replicant a petita escala el model instaurat per La Caixa.

Aquesta falta de química entre Serra i Loza va desembocar en la dimissió d'aquest últim l'any 2008, en teoria per motius personals. Aquell any la morositat havia fet un salt espectacular de l'1,07% al 5,28% però Loza va rebre una sucosa indemnització de 10 milions d'euros, segons confirma l'entitat.

L'aterratge de Todó

La marxa de Loza va permetre l'arribada d'Adolf Todó -que procedia de Caixa Manresa- com a director general. Al cap de poc temps d'estrenar-se, Todó ja va deixar entreveure que havia estat massa generós donant préstecs a "les classes populars, precisament perquè un dels reptes de les caixes és evitar el risc d'exclusió social". Però aquell mateix dia, Todó va deixar clar que a partir d'aleshores serien "curosos i estrictes amb el risc".

Todó sempre ha culpat l'anterior etapa d'haver creat unes "inèrcies" a Caixa Catalunya que encara es deixen sentir a la CatalunyaCaixa actual. "Això no se soluciona en dos anys, i menys enmig d'una crisi com aquesta", diuen des de l'entitat.

L'actual direcció assegura que, quan Todó va entrar a l'entitat, hi havia un 32% d'hipoteques que cobrien més del 80% de l'import del pis, un percentatge que consideren completament excessiu i que, segons ells, demostra l'escàs control del risc que havia existit fins aleshores a CatalunyaCaixa.

Els defensors de Todó argumenten que alguna cosa devia haver fet bé quan el Banc d'Espanya va decidir mantenir-lo a la direcció i, fins i tot, ascendir-lo a president després de la nacionalització.

Ara l'entitat viu moments de dubte a l'espera que el govern espanyol decideixi què en fa. Una possibilitat és acceptar alguna de les sis ofertes que s'han rebut per CatalunyaCaixa. El govern català i l'empresariat somia que la millor oferta sigui la del Banc Sabadell per no perdre l'entitat més important de les que queden, tret de La Caixa. No obstant això, està guanyant pes la possibilitat que el govern espanyol mantingui CatalunyaCaixa nacionalitzada, a l'espera que arribin temps millors per vendre-la. La Generalitat creua els dits perquè, en aquest cas, es mantingui independent, i no fusionada amb Bankia. La decisió se sabrà en breu.