Clarks fa 200 anys: una icona que deixa empremta o més que una sabata?

LondresAquest setembre, al poblet de Street, al comtat de Somerset, a 220 quilòmetres a l'oest de Londres, s'obrirà el Shoemakers Museum, una manera de celebrar, glorificar i posar en context històric, econòmic, industrial i cultural una marca de sabates de la qual, amb seguretat, n'han sentit a parlar i que potser, fins i tot, n'han calçat alguna. Es tracta de Clarks, nom de nostàlgiques ressonàncies per a un gran nombre de britànics, però no només, que les identifiquen inicialment amb les primeres sabates de l'escola i després amb un tipus de calçat còmode i amb personalitat.

Alguns models, com la famosa Desert Boot, l'han lluït amb orgull des de Tony Blair fins a Liam Gallagher o Jarvis Cocker. L'esmentada Desert Boot i el Wallabee s'associen no només als anys de la Cool Britannia i el Britpop, sinó també a la cultura jamaicana dels rude boys dels anys 60 i 70 i a la cultura hip-hop novaiorquesa del 80 i 90, molt influenciada al seu torn per les arrels jamaicanes. Bob Marley n'era fan, també. I l'actor Steve McQueen, i fins i tot el Doctor Who de Jon Pertwee. Era la moda de no preocupar-se per la moda. I també van ser part de l'uniforme de rebel·lia dels estudiants parisencs que feien barricades contra la policia i que volien canviar el món el Maig del 1968.

La Desert Boot va ser dissenyada per Nathan Clark, besnet de James Clark, que el 1825 —ara fa 200 anys— va fundar la companyia amb el seu germà Cyrus, una parella de quàquers que tenien una adoberia per treballar la pell, sobretot d'ovella, i que vivien a Street, on Clarks continua mantenint les oficines centrals. Aquesta comunitat religiosa té una història de gairebé 400 anys al Regne Unit, des d'on es va estendre als Estats Units. Si bé el quaquerisme té arrels cristianes, també emfatitza els compromisos morals amb la pau, la veritat, la integritat, la simplicitat i la igualtat: els cinc testimonis de la teologia quàquera que van arribar a definir la manera com ells s'enfrontaven al món i als seus negocis.

Uns principis que estaven també rere la fundació d'altres de les grans companyies britàniques o irlandeses de cognoms ben coneguts: els Lloyd i els Barclays, de les dinasties bancàries; els Jacobs, famosos per les galetes i els crackers; els Rathbone, gestió de fons; els Penrose, fundadors de Waterford Crystal; la família Waterhouse, comptabilitat, o els xocolaters Rowntree o Cadbury. Fa molts anys, però, que Barclays i Lloyds van sortir a borsa, i que Cadbury va ser engolida pel gegant nord-americà Kraft. Però no Clarks, que fins a finals del 2020 va continuar en mans de la família.

Voluntari a la Guerra Civil

Nathan Clark (1916-2011) es va formar a l’escola radical Odenwaldschule a Alemanya —hi va estudiar també Klaus Mann—, a la fàbrica Clarks de Street i al Queen’s College d’Oxford. La seva formació estava pensada per preparar-lo per incorporar-se a l’empresa familiar. Però en acabar l'educació universitària, Nathan va respondre a la tradició quàquera de la família i es va oferir voluntari per conduir una ambulància en el bàndol republicà durant la Guerra Civil Espanyola. S'hi va passar dos anys. Allà, al front, va observar que les espardenyes camperoles amb sola de jute eren més fàcils de substituir i més còmodes que les botes militars reglamentàries. Aquesta experiència i la que va adquirir a l'exèrcit britànic a Birmània, durant la Segona Guerra Mundial, li van servir per acabar de desenvolupar el disseny de la Desert Boot.

Després que el presentés a la fira de calçat de Chicago el 1947, Clarks i Street van fer el salt definitiu. El que va començar sent un negoci artesà de sabatilles de pell d'ovella amb els retalls que sobraven de les catifes que feien a l'adoberia va esdevenir, finalment, una marca global. El llogaret, no gaire lluny de Glastonbury, va experimentar un creixement de les comandes que va obligar a expandir la fabricació a una quinzena de pobles del comtat.

La família va continuar controlant el negoci fins a finals del 2020, quan es va vendre una participació majoritària a una empresa de capital privat amb seu a Hong Kong, Lion Rock Capital, per un preu de 100 milions de lliures. La intenció era fer créixer la marca a la Xina i la regió Àsia-Pacífic. El grup havia patit fortes pèrdues abans de la pandèmia, que la covid va accentuar. Clarks té més de 200 botigues al Regne Unit i Irlanda i més de 1.200 establiments i franquícies a tot el món.

De l'esperit quàquer en queda més aviat la llegenda i una història que es podrà conèixer al museu de Street: tant des d'un punt divulgatiu com per als investigadors, que podran consultar els arxius de la companyia. Però a diferència del que van fer els fundadors i els seus primers successors al poble on van néixer —construir habitatges per als empleats fruit d'un cert paternalisme quàquer, que entenien que era bo per a la productivitat—, el 2006, abans de la venda, es va imposar la lògica capitalista i Clarks va tancar la darrera factoria al Regne Unit. De fet, la primera que van tenir fora la van obrir a Portugal als anys 90. Ara, la Desert Boot es fa al Vietnam, l'Índia i la Xina. Hi ha sabates que serveixen només per caminar i d'altres que deixen empremta. El capitalisme global, però, també les acaba eliminant. La resta és poc més que una ficció publicitària.