A Califòrnia el cafè es vendrà com si fos tabac

Després de gairebé una dècada des que es va iniciar, el que es coneix com el judici de l’acrilamida ha arribat a la seva conclusió amb la sentència del jutge del Tribunal Suprem de la ciutat de Los Angeles, Elihu Berle, que ha dictaminat que a partir d’ara els famosos gots de cafè de paper plastificat dels Estats Units -els coffee cups - han d’incloure una etiqueta d’advertència sobre la presència de substàncies cancerígenes en el seu interior, en concret, d’acrilamida. Es tracta d’una targeta groga per a la indústria restauradora americana i, més concretament, per a un dels seus productes estrella i alhora profundament lligat a la cultura americana d’inacabables carreteres sense una sola corba, ous amb cansalada i hamburgueses de mig quilo: el cafè americà. És potser l’únic estil de cafè amb denominació d’origen, si exceptuem el ristretto italià.

La sentència, a més de marcar com a sospitós habitual un producte tan lligat a la dieta nord-americana, pot tenir conseqüències desastroses per a alguns dels actors de la indústria de les cadenes de restauració i menjar ràpid, ja que obre la porta a demandes dels usuaris de Califòrnia per un període de vuit anys, el que va del 2002 al 2010, quan va presentar la demanda una petita ONG anomenada Council for Education and Research on Toxics (CERT).

El CERT, que segons alguns mitjans nord-americans va ser creat per un grup d’advocats espavilats i amb pocs escrúpols, va aprofitar una antiga llei californiana que dicta que els restauradors hauran d’advertir si els productes que ofereixen poden provocar càncer per demandar les grans cadenes de l’estat. El motiu: que des del 2002 se sap que el cafè conté porcions significatives d’acrilamida.

En efecte, aquesta substància va saltar a la palestra mediàtica el 2002, després que un grup d’investigadors de la Universitat d’Estocolm descobrís que l’origen de l’acrilamida que hi havia al plasma de treballadors de diverses indústries no eren els químics de l’aire o l’aigua, sinó la dieta que seguien, que era rica en aliments que la contenien.

L’acrilmida és un producte cancerigen que es forma en determinats aliments rics en hidrats de carboni, que amb la calor reaccionen als aminoàcids i formen la típica coloració marró: per exemple, les patates fregides, els cereals, el pa torrat, la carn molt cremada o fins i tot les pomes rostides en porten. I, per descomptat, també el cafè. És a dir, que podem dir que el color del torrat el dona l’acrilamida.

Tot i així, el cafè és un dels productes alimentaris susceptibles que menys nivells en presenta i, segons un estudi de l’Instituto Vasco de Investigación y Desarrollo Agrario, entre totes les variants el cafè de cafetera americana tipus Melita és el que menys en conté, gràcies al fet que bona part de l’acrilamida es queda en el filtre de cel·lulosa que es fa servir per preparar la beguda. Per contra, els tipus que més nivell en presenten són el cafè soluble i el descafeïnat.

De tota manera, el debat de si és en molta o poca quantitat no té gaire sentit: tant per a l’OMS com per a la FDA americana o l’EFSA europea -totes elles agències de salut i alimentació- l’acrilamida és cancerígena independentment de les dosis consumides. Per tant, una exposició contínua a aquesta substància eleva el risc de patir tumors. A la UE, dimecres entrarà en vigor un nou reglament pensat especialment per anar reduint els nivells d’acrilamida en els aliments industrials.

La tesi del cert és que des del 2002 els restauradors californians haurien d’haver advertit que el cafè contenia aquesta substància, ja que els investigadors suecs van publicar els seus resultats, els quals van tenir repercussió mundial. En contra d’aquesta tesi, els advocats de les grans corporacions van al·legar que les investigacions sobre l’acrilamida es van iniciar aquest any i que va ser a partir de llavors quan es va conèixer la seva perillositat en els següents estudis.

Cal tenir en compte que el cafè és un aliment molt lligat culturalment als Estats Units i que, a més, s’ha demostrat científicament que pot ser sa i prevenir diversos tipus de càncers i malalties cardiovasculars. Però finalment el jutge ha dictaminat que una cosa no exclou l’altra i que, per llei, les coffee cups han d’avisar que el cafè conté acrilamida i que aquesta substància és cancerígena.

Ara el CERT planeja reclamar indemnitzacions als gegants com Dunkin’ Donuts, Starbucks i McDonalds pels vuit anys que van passar entre que es va descobrir l’acrilamida en els aliments i es va presentar la demanda. Calcula demanar uns 2.500 dòlars per cada reclamació d’aquells usuaris que s’animin a apuntar-s’hi. Tenint en compte que a Califòrnia hi ha uns 40 milions d’habitants, són xifres milionàries que poden arruïnar els més febles.

De tota manera, ja hi ha grups que fa mesos que es van avançar a la sentència, com 7Eleven, que a finals de l’any passat va col·locar l’etiqueta d’advertència i es va avenir a pagar sota acord diversos milions de dòlars als grups de demandants relacionats amb el CERT. Tot plegat una història molt americana, amb advocats d’ètica discutible, cafè a mansalva i judicis mediàtics i espectaculars. I, per descomptat, indemnitzacions XXL.