Buzz: l’intent fracassat de Google per espantar Facebook i Twitter

En Nico Cerdeire és un noi argentí, de 20 anys, que viu a Buenos Aires i que estudia economia empresarial a la Universitat Torcuato Di Tella. Quan no va a classe, però, dedica les hores lliures a recol·lectar i analitzar fracassos empresarials. Els emmagatzema tots a Failory, la pàgina web que va crear el 2017 i que avui allotja un repositori -que ell anomena cementiri-, amb anàlisis de més de 200 projectes que mai no han arribat a funcionar. En aquest cementiri, Google hi té un panteó sencer. En Nico ha detectat i classificat fins a 100 nyaps de la companyia: des de les mítiques ulleres intel·ligents Google Glass fins a aplicacions de fotografia com Picasa o Panorami. Trobar-los no li ha estat gaire difícil. “Google pateix una hiperactivitat innovadora -avança Xavier Ferràs, professor d’Esade expert en innovació-. A diferència d’empreses com Apple, s’ha convertit en una fàbrica accelerada d’experiments”. Alguns funcionen, d’altres no.

Dins el panteó, Google Buzz hi té un taüt dels grossos. Nascut el 9 de febrer del 2010 i enterrat definitivament el juliol del 2013, forma part de la família d’intents desesperats de la companyia per aconseguir triomfar en el camp de les xarxes socials: és el fill de Google Wave, una petita aplicació del 2009 amb tocs de correu electrònic i de xarxa social, però també és el pare de Google+, la gran aposta del gegant tecnològic i que també va fer aigües.

Concretament, Google Buzz era un servei integrat a Gmail que permetia xatejar i intercanviar enllaços, fotografies i vídeos amb grups privats d’amics. “Hem d’emmarcar el seu llançament en els esforços de Google per conquerir el mercat de les xarxes socials, liderat per Facebook, i del microblogging, amb Twitter al capdavant -contextualitza Ferràs-. La companyia havia orientat el seu negoci cap al màrqueting digital i, tot i que el 2010 encara controlava un 50% de la quota del mercat publicitari dels Estats Units, els anuncis en xarxes socials començaven a esgarrapar-li terreny”, resumeix.

Google Buzz, però, ja va néixer amb mal peu. Quan la companyia va activar el nou invent als comptes de Gmail, els usuaris van veure com, automàticament, ja hi tenien seguidors: eren els propietaris dels correus electrònics amb qui interactuaven més sovint. També hi van trobar altres defectes, com fallades en el sistema d’anonimat dels missatges. Tot plegat, problemes de privacitat que van despertar les crítiques d’organitzacions civils, i governs com el del Canadà fins i tot van obrir una investigació per aclarir-ho. Google Buzz, però, també tenia altres mancances. “De la mateixa manera que Google havia definit com havia de ser un cercador, Facebook ja havia dibuixat les xarxes socials -recorda l’expert-. L’usuari veia Google com un perseguidor més”, diu. Alhora, per a Ferràs, la proposta no estava ben definida. “Era una mescla entre una capa de serveis de Gmail i una xarxa social pura que, a més, era excessivament embrionària”, rebla. El 17 de juliol del 2013, i ja amb la xarxa social Google+ en marxa, Google va desactivar el servei.