Pegaso: els luxosos cotxes catalans que mai van aconseguir volar ben amunt

El 1920, un jove barceloní de tan sols 23 anys va comprar la fàbrica on treballava muntant motors per a bombes d’aigua. Era Wilfredo Ricart, el fill del director de l’Escola Nàutica de Barcelona. Mirada penetrant, clenxa encerada, rostre seriós. El jove cridava l’atenció arreu: amb només 20 anys, ja s’havia doctorat en enginyeria industrial. Era un apassionat del motor. Amb Paco Pérez, un amic seu, van reconvertir la nova fàbrica en un taller de motors per a ciclomotors, anomenats Rex, que van tenir un èxit descomunal fins als anys 60. Ell, però, tenia clar que volia fer vehicles sencers.

Així, el 1926, va crear S.A. Motores y Automóviles Ricart. Al cap d’un any, ja havia estrenat un model amb carrosseria de luxe, guardonat al Saló de l’Automòbil de París. Amb l’esclat de la Guerra Civil, però, va marxar a Itàlia, on va capitanejar la fabricació dels cotxes de competició de l’escuderia Alfa Romeo. A mitjans dels 40, va tornar a Catalunya com a conseller delegat d’ENASA, una nova empresa creada a partir de l’Instituto Nacional de Industria. “Tenia l’objectiu de renovar el parc automobilístic i logístic espanyol, que encara patia els efectes de la guerra”, explica Andrei Boar, professor a la Barcelona School of Management. Com que, per aconseguir-ho, feia falta una planta on fabricar vehicles, el govern va pressionar perquè la històrica automobilística Hispano-Suiza passés a mans d’ENASA. I, amb Wilfredo Ricart al capdavant, van néixer els mítics camions Pegaso.

Els nascuts als 60 recorden encara avui que dels camions de qualsevol marca en deien Pegasos. Durant dècades, les carreteres en van anar plenes. De la fàbrica de la Sagrera, a Barcelona, no paraven de sortir cada setmana desenes de vehicles amb el logotip del cavall alat, que havia dissenyat el mateix Ricart. Però, més enllà de l’èxit dels vehicles pesants, Pegaso també va fabricar cotxes esportius. El 1951, el Pegaso Z-102 va triomfar al Saló de París i en competicions esportives. El 1957 es va presentar el Z-103, però, de tots dos models, se’n van fabricar poquíssimes unitats. “Se’n van poder fer unes 80”, puntualitza Boar. Es produïen de forma gairebé artesanal. “Als 50, el cotxe era vist com un objecte de luxe, artístic, més que no pas com una necessitat, mentre que el país demanava camions -contextualitza l’expert-. Quan, amb marques com Ferrari, Alfa Romeo, Mercedes o BMW, la demanda de cotxes esportius es va disparar, Pegaso, amb el seu sistema de producció artesanal, no va poder competir-hi”, rebla.

Amb la fabricació d’aquests luxosos models, ENASA i el franquisme buscaven crear un automòbil que representés el progrés tècnic i estilístic del règim. Però no els va sortir bé. L’elevat cost de fabricació i la lentitud del procés van fer que el preu final fos astronòmic: 123.000 euros actuals. Alhora, algunes unitats van tenir problemes tècnics. El 1957 es va produir l’últim cotxe Pegaso i ENASA es va centrar en els camions. Avui, això sí, són autèntiques joies de col·leccionista, que a les subhastes es paguen a prop del milió de dòlars.