Pau Salvat, pioner dels imperis editorials

A ningú se li escapa que algú amb aquests cognoms per força ha d’estar vinculat al sector editorial, i així és, però Pau Salvat va ser molt més que l’hereu d’una editorial perquè, per començar, la seva professió era la d’arquitecte.

Efectivament, el seu propòsit inicial era destacar en el món de l’arquitectura, en plena època del Modernisme, però sense abstraure’s de la gestió dels negocis familiars, que estaven en l’entorn de l’edició i les arts gràfiques. Després de llicenciar-se el 1894, va aconseguir la plaça d’arquitecte municipal d’Igualada i és per això que a la capital de l’Anoia és on hi ha algunes de les seves obres més rellevants. Allà hi va deixar l’escorxador municipal, el mercat, l’edifici conegut com Cal Ratés, el teatre de l’Ateneu Igualadí i el cementiri, conegut com el cementiri dels pobres. A Barcelona va construir la Casa Oller, a Gran Via 658, i també, com era d’esperar, les seus familiar i corporativa de la família Salvat. Aquestes dues finques enllaçades es poden veure encara a Calàbria 193 i Mallorca 47, respectivament, tot i que la primera ha quedat envoltada per una edificació dels anys vuitanta.

La seva tasca dins el món de l’arquitectura va anar més enllà de dibuixar i aixecar edificis, perquè també va ser president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, un càrrec que va ocupar entre 1907 i 1910. Va ser una gestió molt recordada pels membres de l’entitat per l’increment de les activitats socials, malgrat que durant el seu mandat van succeir problemes greus a Barcelona que van fer saltar pels aires tota normalitat (la Setmana Tràgica el va agafar de ple). També va proposar que l’associació tingués un local propi en condicions, amb museu inclòs i espai per a totes les associacions professionals del món de la construcció.

Pel que fa a la seva altra cara, la d’editor, cal dir que potser va superar en èxit la d’arquitecte. En efecte, Pau Salvat i Espasa va ser el fruit d’una doble unió familiar i de negocis, perquè el pare, Manuel Salvat, va fusionar el seu negoci d’arts gràfiques amb l’editorial de la família Espasa per formar un grup amb molt de potencial. Però és que, a més, es va casar amb una membre de la família Espasa, de manera que va quedar teixida una doble aliança entre totes dues nissagues.

En aquest entorn va arribar al món Pau Salvat, però els llaços no serien eterns, perquè el 1897 la societat es va desfer i cada família va gestionar el seu negoci per separat. Però des d’aquell moment ho van fer competint, perquè els Salvat també van crear la seva pròpia editorial. I només quatre anys més tard, amb la mort del pare, Pau Salvat va haver d’agafar les regnes del negoci. Ben aviat va considerar que el seu mercat no era només l’espanyol, sinó també tota l’Amèrica Llatina, i va actuar amb gran encert també en entrar en el lucratiu segment de les revistes periòdiques amb subscriptors, que estaven en auge en aquella època.

A partir de 1919 la seva salut va anar minvant, fins que quatre anys més tard es va produir el fatal desenllaç. Només mig segle de vida, però un llegat impagable en els dos terrenys comentats, l’arquitectura i l’edició.

Després de la seva mort, els germans van continuar amb el negoci familiar, que va seguir creixent fins a convertir-se en tot un imperi. Va estar a les seves mans fins l’any 1988, quan va ser venut a la multinacional francesa Hachette. En aquell moment eren els tercers del rànquing estatal per vendes, només superats per Planeta i Timón.

Respecte a l’altra branca de la família, els Espasa, van passar a la història per la monumental Enciclopèdia Espasa, i després van fusionar-se amb l’editorial Calpe (Compañía Anónima de Librería y Publicaciones Españolas, fundada el 1918 i en mans de la família Urgoiti), amb què la nova denominació passaria a ser Espasa-Calpe. L’any 1991 la xifra de 10.000 milions de pessetes (60 milions d’euros) va propiciar que el grup Planeta passés a ser el nou accionista únic d’aquesta històrica editorial.