De pare d’un formol a mecenes de la ciència catalana

La setmana del 14 de març del 2017 van passar moltes coses al país, com gairebé totes les setmanes, però una d’elles va ser que els diaris van informar de la mort d’en Pere Mir, algú de qui la majoria de lectors no havia sentit mai a parlar. El primer que va transcendir és que els darrers 15 anys de la seva vida havia fet donacions a la ciència per valor de 120 milions d’euros, sempre a través de la seva fundació, anomenada Cellex. Un bon motiu, aquesta dada, per interessar-se per aquest senyor de cabells blancs i posat elegant.

Va ser un home discret fins al secretisme, permanentment allunyat dels focus i que va saber construir una fortuna, per després actuar com un filantrop dels que ja gairebé no en queden amb la idea de retornar a la societat fins a l’últim euro que havia aconseguit guanyar amb els seus negocis.

El desconeixement per part del públic en general de la figura de Mir contrasta amb la veneració que se sentia per ell dins del món dels iniciats a la ciència, ja que gràcies a la Fundació Cellex van poder néixer i mantenir-se incomptables projectes catalans punters al món, com per exemple les investigacions en epigenètica del doctor Manuel Esteller o l’Institut de Ciències Fotòniques, per esmentar dos casos prou coneguts.

La història de Mir comença el 1919, quan neix a Barcelona, fill també d’un Pere Mir, en aquest cas directiu de la firma nord-americana Dun & Bradstreet. Pocs anys més tard, el 1922, el seu pare fundaria el Rotary Club Barcelona, per on van desfilar alguns dels cognoms més rellevants de l’època: Puig-Sureda, Trias i Pujol, Arruga, Estelrich, Roviralta o Mateu, entre d’altres. Curiosament, 55 anys després, Pere Mir -ara el fill- seria un dels refundadors del Rotary un cop havia quedat enrere la dictadura franquista i les associacions podien començar a repoblar el panorama de la societat civil catalana.

Arribada l’edat d’entrar a la universitat, Mir va triar estudiar ciències químiques, la seva veritable passió, i alhora la disciplina en què hauria de fer grans coses. Amb aquell títol sota el braç, va fundar la firma Derivados Forestales (era l’any 1942), que va triomfar amb una innovació sortida del seu cap, com era la producció de formol concentrat a partir de l’extracció de la fusta. La firma va acumular patents i va acabar consolidant-se com un líder mundial en la fabricació de paraformaldehid (una mena de petit termoplàstic que, despolimeritzat, pot ser utilitzat com a desinfectant o fungicida), a més de tenir altres productes entre els més venuts del sector.

Una primera mostra del seu caràcter de mecenes el trobem en el llunyà 1964, quan va dur a terme una donació a la Casa Pairal de Vilassar de Mar -una residència de gent gran- per tal que s’hi pogués construir un nou edifici. El 1991 va ser un dels fundadors de l’Institut de l’Empresa Familiar, un lobi per defensar l’empresa catalana de caràcter familiar on hi ha la flor i nata d’aquest tipus de firmes i que avui presideix Marc Puig, patró del grup de cosmètica.

L’any 2002, passats ja els 80 anys d’edat, Mir va vendre gairebé la meitat de la seva empresa al Banc Sabadell i quatre anys més tard se’n va despendre totalment passant Derivados Forestales i tot el seu grup subsidiari a mans de la companyia química Ercros, hereva de la històrica Cros. Amb els ingressos rebuts per la venda de les seves accions va néixer l’esmentada Fundació Cellex, que en els anys posteriors i fins als nostres dies es dedicaria a regar la ciència catalana amb milions d’euros. D’entre les aficions de Pere Mir destacaven l’aviació i la navegació. Precisament, el rei emèrit -amics des de feia molts anys- va ser usufructuari ocasional del seu vaixell.