Maria Vallespí: "Hi ha marques que no volen treballar amb mi perquè consideren que es ficaran en un merder"

Amb més de 100.000 seguidors entre Instagram i TikTok, Maria Vallespí (1995) és una de les creadores de contingut més destacades del panorama català. Està obrint camí en el sector de la moda i bellesa a internet: “Ser pionera és difícil, perquè hi ha moltes frustracions a gestionar, però també és molt satisfactori.” Nascuda a Vilanova del Vallès en una família treballadora, assegura que des de ben petita té una relació sana amb els diners: “M'agrada comprar-me els meus capricis, però tinc molta consciència d'estalvi”. 

Amb 18 anys, Vallespí es va traslladar a un pis de la família a Barcelona per estudiar turisme a la universitat: “Al principi no tenia ingressos, tenia una targeta del meu pare i em pagava el menjar”. Però a la recerca de la independència econòmica va començar a treballar en un hotel en combinació amb els estudis. Amb els primers diners va comprar-li una colònia a la seva mare: “Ens ho han donat tot sempre, i jo li vaig comprar un perfum que ella volia. Valia uns 100 o 120 euros, i ho vaig pagar amb el meu primer sou, que van ser uns 1.200 euros”. “També vaig fer d’hostessa d'esdeveniments, coses puntuals que estaven molt ben pagades, i guanyava entre 10 i 15 euros l’hora”, apunta. Va encaminar la seva carrera professional cap a l’organització d’esdeveniments i les relacions públiques, l'àmbit al qual s'ha dedicat la major part de la seva vida laboral abans de dedicar-se a les xarxes socials. 

“Vaig fer un vídeo sobre maquillatge a TikTok perquè em sobrava temps, i em pensava que seria per a mi, per als meus dos germans i per a les meves quatre amigues”, diu. Amb el temps es va adonar que funcionava: “Va arribar un moment que vaig veure que estava cobrant més diners de la creació de contingut que del que guanyava per anar durant 30 dies seguits a l’empresa”. I segueix: “Em vaig adonar que era el moment. Ara mateix no tinc cap hipoteca, no tinc fills i no tinc cap despesa sòlida a part de pagar el meu lloguer”. La família va ser el punt decisiu: “Vaig tenir molta sort amb els meus pares, que em van donar molt suport. Em van dir «Maria, si tot va malament, un plat d'arròs a casa nostra no et faltarà mai»”.

Ara de la mà de l'agència de representació d'influencers Along Agency, la carrera cap a l'èxit de Vallespí està en ple creixement: “A l'augmentar les meves xifres, també m'han augmentat els ingressos”. Actualment les marques estan apostant pel màrqueting digital, i hi destinen molts diners: “A vegades em poso les mans al cap quan veig què cobren altres creadores de contingut. No diries mai que hi ha gent que ha de treballar quatre, cinc o sis mesos per guanyar el que una persona amb molts seguidors cobrarà amb un sol vídeo”. 

La publicitat és un sector estacional, i els ingressos fluctuen en funció de l’època de l’any: “Aquest juny, per exemple, la cosa està en temporada altíssima, i quan faig una campanya veig que cobraré molts diners. Però el mes de maig ha sigut molt fluixet i, de fet, em vaig espantar. Vaig dir: «Ostres, que poques campanyes que tinc»”. La creadora de contingut considera que l'únic inconvenient és que es cobra a 60 dies: “Hi ha moltes empreses que les has de perseguir, perquè han passat els 80 dies i no t’han pagat”.

Treballar a les xarxes només en català

Vallespí explica que té unes idees polítiques clares però que amb el temps ha après què pot dir a les xarxes: "També puc perdre campanyes". Així i tot, ella és conscient que fent el contingut en català hi ha un “sostre”: “Hi ha moltes marques que no volen treballar amb mi perquè consideren que estaran polititzant el seu producte i es ficaran en un merder”. I malgrat que es guanyin més diners en castellà o en anglès, ella no es planteja canviar l’idioma: “Encara que jo estigui rebent molts nos, la gent que vingui darrere meu podrà rebre sís gràcies a la meva lluita d'ara”.

En un futur Vallespí vol comprar-se un habitatge amb la seva parella: “Quan començo a pensar en el tema entro en una espiral d'autodestrucció i de negativitat de «jo no em podré comprar una casa». I això em fa sentir molta frustració i impotència, perquè em pregunto com pot ser que estigui tot tan precari ara mateix, que els joves tinguem la certesa que no podrem tenir una casa com la que van tenir els nostres pares. Si les coses van com fins ara, podrem comprar un pis de 80 o 90 metres quadrats en una ciutat i que, a més, no tingui gaire llum. Això és tristíssim”.

A nivell professional li agradaria seguir dedicant-se a les xarxes: “Potser seria un contingut una mica diferent, però seria un somni. Si no, el meu ofici és fer de relacions públiques, fer comunicació. Ho faig molt bé i ho podria seguir fent, no em caurien els anells”.