El llinatge dels Cros, pioners de la indústria química

Sovint quan es parla d’empreses catalanes que cotitzen en borsa es posen sobre la taula els noms dels gegants Grífols i Fluidra, o també de societats expatriades com CaixaBank, Banc Sabadell o Naturgy, però queda en un segon pla una de les més antigues i amb més recorregut al parquet, la química Ercros. La seva denominació, fruit de la fusió l’any 1989 entre Explosivos Río Tinto (ERT) i Anònima Cros, ens remet a un cognom històric en el món industrial català.

Un llinatge d’origen provençal, Cros, que està lligat de manera indestriable al sector químic del país des que la família es va establir a Barcelona, a inicis del segle XIX, i sobretot des que Amadeu Cros va transformar la planta química familiar en una societat molt potent, a partir del trasllat del barri de Sants a Badalona. Era ja la tercera generació de químics, després de l’iniciador, François Cros (pioner de l’àcid sulfúric a Espanya), i del seu fill Juan Cros.

Amb el canvi d’ubicació va venir també una modificació del negoci impulsada pel mateix Cros, que es va obrir al segment dels adobs químics en detriment de l’activitat tradicional, que estava centrada en els productes per a la indústria. Aquesta aproximació al client final (agricultors en comptes de fabricants) el va dur a obrir nombrosos punts d’emmagatzematge, a més d’una potent xarxa comercial. Abans d’acabar el segle ja tenia magatzems importants en una desena de províncies espanyoles.

El 1897 es va posar en funcionament la fàbrica de Flix (Tarragona), sota el nom de Societat Electroquímica, embrió de l’actual planta productiva i que va ser pionera en el sector de la química bàsica a tot l’Estat. Ja com a Anònima Cros (1904) i, per tant, amb accionistes aliens a la família, la firma liderava el sector químic amb comoditat.

L’estratègia d’obrir l’accionariat i el consell d’administració a personatges rellevants d’altres sectors (financers, industrials, funcionaris, etc.) va ser un gran encert des del punt de vista comercial, atesa la gran xarxa de contactes i d’interessos comuns que va aconseguir establir. Una altra de les iniciatives de l’època va ser l’explotació de la potassa a les mines de Cardona, uns dipòsits salins que s’explotaven des dels temps dels romans.

Després de la mort del fundador, Anònima Cros va mantenir la vocació de ser una empresa referent del panorama industrial i no va deixar mai d’entrar en nous àmbits de negoci. Una prova d’això és la producció de derivats del clor (1921), de compostos per emmotllar (1945), de penicil·lina (els primers d’Espanya, el 1949), de PVC (anys cinquanta), de formaldehid (1969), a més de ser pioners en el que més tard ha estat el polígon petroquímic de Tarragona. Aquell mateix 1969, un 30% del capital va passar a mans d’un grup italogrec anomenat Di Mora-Livanos, que tres anys més tard va vendre la participació al Banco Santander.

Simultàniament, Cros va adquirir la titularitat d’una altra firma tradicional del país, els laboratoris Doctor Andreu. El gran canvi vindria l’any 1982, amb l’entrada del fons sobirà de Kuwait, l’inoblidable KIO, que n’acabaria sent el màxim accionista durant uns anys.

Des de la transformació de la firma en societat anònima (1904), pel capital de la societat van passar algunes de les fortunes clàssiques de Catalunya, sobretot provinents del tèxtil però també d’altres sectors. Aquest fet es reflecteix en la nòmina de presidents de la companyia, entre els quals es poden destacar noms com els d’Eduard Maristany Gibert (empresari del ferrocarril i marquès de l’Argentera), Josep Valls Taberner (cotoner), Francesc Bultó Marquès (cotoner, vinculat a Bultaco i assassinat amb un explosiu pel grup EPOCA mentre ocupava el càrrec) o Paco Godia (home de negocis i expilot de Fórmula 1).

L’any 1989 Cros es va fusionar amb la seva competidora Explosivos Río Tinto (ERT), de la qual ja era màxim accionista des d’un parell d’anys abans. Amb aquesta operació va sorgir Ercros, que és com començàvem aquest relat.