L'home de les 'espanyolades' que va construir la malaurada Torre Windsor de Madrid

Dissabte, 12 de febrer del 2005. La capital d’Espanya ja s’ha vestit de nit quan un dels seus gratacels més emblemàtics, la Torre Windsor, comença a estar envoltada de flames. Des del primer avís, poc després d’un quart de dotze de la nit, fins que la torre es converteixi en una torxa de grans dimensions passaran unes poques hores. Finalment, amb les primeres llums de diumenge, l’únic que quedarà serà una estructura nua de formigó calcinat. Només quedarà l’opció d’enderrocar-la.

El que inicialment semblava només un incendi espectacular sense víctimes mortals, amb el pas de les hores es convertirà en un cau de dubtes, sospites i versions alternatives a l’oficial. Les hipòtesis sobre les causes del foc aniran ballant en moments posteriors: un curtcircuit, una cigarreta mal apagada a una de les plantes... però el que més que va cridar l’atenció va ser la constatació –amb proves videogràfiques– que a quarts de quatre de la matinada, quan l’incendi era molt virulent, hi havia algunes persones transitant per la planta tretze de la torre. Aquella revelació va obrir la porta a tota mena de teories de la conspiració, sobretot les que feien referència a la multinacional d’auditoria Deloitte, que tenia la seu a l’edifici.

Entre molta altra informació, allà es conservaven documents que afectaven la venda de la societat de valors FG (propietat de Francisco González, president del BBVA) a la firma nord-americana Merrill Lynch, i que curiosament la fiscalia anticorrupció havia demanat en la vigília del sinistre. Al cap d’un any la justícia va tancar el cas com a incendi fortuït i mai més se’n va saber res... fins l’any 2019, quan algunes revelacions van vincular al comissari José Manuel Villarejo i la societat FG als fets. Fos com fos, la torre Windsor havia estat inaugurada el 1979 i en el moment del sinistre era propietat de la família Reyzábal, els hereus d’un emprenedor de Burgos que havia construït una gran fortuna partint del no-res.

La primera aventura de Reyzábal va ser abandonar la seva Castella natal per emigrar al País Basc a la recerca d’oportunitats. Allà va treballar de grum i va poder fer estudis de comptabilitat. El contacte primigeni amb el món de l’espectacle –que més tard el faria ric– va ser revenent localitats per a cinemes i d’altres espectacles. A Bilbao va conèixer la seva dona, Milagros Larrouy Orive, que pertanyia a una bona família de la capital biscaïna. L’any 1930, poc després de casar-se, el matrimoni va posar rumb a Madrid, on Reyzábal va trobar feina com a treballador de la distribuïdora cinematogràfica SAGE (Sociedad General de Espectáculos). Precisament cinc anys abans, aquesta empresa havia patit un accident de grans dimensions quan se’ls va ensorrar un cinema que estaven construint a la capital de l’Estat i on va morir una persona.

Gestió de cinemes

Un cop passada la Guerra Civil, Reyzábal va decidir llançar-se a provar sort en el món dels negocis, i va muntar un cinema d’estiu a uns terrenys als afores de Madrid que va llogar gràcies al préstec d’un amic. La seva dona, Milagros, feia de taquillera. Va saber preveure que, en aquella Espanya empobrida, l’experiència d’anar al cinema s’hauria de convertir en alguna cosa especial i va començar a concebre les sales de cinema com a establiments confortables, enlloc dels llocs rònecs que eren fins aquell moment. També va duplicar el nombre de passis diari de les pel·lícules, de manera que n’augmentava la rendibilitat.

Amb gran empenta va començar a ampliar la seva xarxa de cinemes fins que a la dècada dels cinquanta ja era propietari de les millors sales, tant de Madrid com de Bilbao. A més, com que ell mateix construïa els cinemes que explotava, en paral·lel es va convertir en empresari immobiliari. Per cert, a la dècada dels noranta un altre accident en un cinema el va afectar de ple: el 27 de gener del 1993 va caure la marquesina del Bilbao, al carrer de Fuencarral de Madrid, i va deixar el sinistre saldo de sis morts.

L’austeritat proverbial de Reyzábal li va permetre acumular ràpidament un gran patrimoni, que es va incrementar de manera exponencial a partir de la segona meitat dels cinquanta, coincidint amb el gran boom de la productora que va muntar, Ízaro Films. Aquesta companyia es va dedicar durant molts anys a produir aquell gènere de pel·lícules que es va conèixer en el seu moment com a espanyolades, amb un gran arc temporal que abastava des de Landa fins a Esteso i Pajares. A banda del cinema també va crear una gran xarxa de sales de festa.

A la dècada dels setanta va voler aixecar una torre que fos el símbol del seu poder i prestigi, i amb aquesta missió va traçar un gran projecte sobre uns terrenys en una zona verge que havia adquirit dècades abans, un lloc que molts anys més tard es parcel·laria sota el nom d’Azca. El projecte era la torre Windsor, de la qual no arribaria a veure el paorós final.