L'empresari polivalent que va impulsar el PP a Catalunya

Finals del 1972. Unes trenta persones es reuneixen amb discreció en una masia del segle XV ubicada a Olost, al Lluçanès, per debatre sobre el futur d’Espanya una vegada el general Franco hagi traspassat, circumstància que sembla que no trigarà gaire a produir-se. Entre els assistents hi ha molts empresaris –com Andreu Abelló, Joan Grijalbo i Domingo Valls Taberner–, però també personatges amb interessos polítics, com Jordi Pujol o Manuel Fraga, així com individus d’altres àmbits de la societat, com Nicolau Casaus, Carles Sentís i Manuel Jiménez de Parga. L’organitzador és Manuel Milián Mestre i qui ho finança tot és l’empresari Josep Maria Santacreu, propietari del mas.

Encara que la trobada és més discreta que secreta, la vetllada desperta la curiositat de la Guàrdia Civil, fins al punt que dos membres del cos s’amaguen en un marge prop de l’entrada de la masia i van prenent nota de les matrícules dels cotxes que hi arriben. L’endemà cap diari farà referència al sopar. Mig segle després d’aquells fets sabem que els assistents van intentar fixar unes línies de per on havia d’anar la Transició i que Fraga va acceptar la presència dels regionalismes a la futura democràcia, cosa que després es plasmaria en la creació de les comunitats autònomes.

El debut al món dels negocis de Santacreu va ser ben aviat, primer venent vedells amb el seu avi al mercat de Vic i després, amb només setze anys, al mercat de Granollers fent de tractant de porcs. El següent pas, encara ben jove, va ser l’adquisició d’una fàbrica de farina a l’Aragó. Més tard vindrien els negocis agrícoles i l’entrada al món de la banca. En aquest últim terreny cal destacar que va ser el principal accionista del Banco de Huesca i el 1966, conjuntament amb un grup d’inversors, va adquirir un paquet majoritari del Banco Condal, hereu de la històrica Banca Rosés.

El primer d’ells acabaria en mans del Banco de Bilbao a finals dels setanta, mentre que el segon va quedar integrat al hòlding Rumasa el 1974. Santacreu també va posar un peu al sector assegurador, atès que el 1966 va ser nomenat conseller delegat d’Unión Condal de Seguros, una entitat de nova creació en aquell moment. Dins del món bancari, Santacreu també va tenir un paquet rellevant del Banco Rural y Mediterráneo i, fora d’aquest sector, va operar també en l’àmbit hoteler.

Salt a l'automoció

Un negoci que li va donar molts rèdits és l’automobilístic, a través de la creació el 1958 d’una cadena de concessionaris batejats com a J. Santacreu i que estaven vinculats a la marca Simca-Barreiros (més tard s’associaria a la francesa Peugeot). Es va desprendre del negoci el 1976, i vint anys més tard la cadena va acabar en mans de la família Benedito, força coneguts perquè un dels seus membres ha estat candidat a les eleccions del FC Barcelona en diverses ocasions. I parlant del Barça, el mateix Santacreu també hi va estar vinculat, perquè va formar part com a número 2 de la candidatura de Lluís Casacuberta a les eleccions del 1973.

Els mitjans de comunicació van ser una altra de les potes de l’imperi de Santacreu, ja que el 1975 va comprar les accions de les famílies Godó i Suqué Mateu al Diari de Barcelona i va passar a ser-ne el propietari únic. Dins del sector de la premsa també va ser accionista d'El Correo Catalán (va adquirir les accions de la família Baygual), a més de ser un dels fundadors del rotatiu El País (inicialment en va ser el màxim accionista).

Però si per una cosa Santacreu va ocupar titulars de premsa va ser més per la política que no pas pels seus negocis, i és que va ser l’home clau, de la mà de l’esmentat Milián Mestre, de la creació del Partit Popular a Catalunya (aleshores, Alianza Popular), a més de la persona de confiança de Manuel Fraga en aquestes terres. El nucli del partit va sorgir d’un club d’opinió que Milián Mestre havia constituït a Barcelona el 1974 i del qual Santacreu va ser directiu, el Club Ágora. Curiosament, un dels finançadors d’aquesta llavor del PP, amb la no menyspreable aportació d’un milió de pessetes, va ser Jordi Pujol Soley, que pocs anys més tard seria president de la Generalitat. Com hem vist, el rol de cervell a l’ombra de Milián Mestre és recurrent en tots els plans de Santacreu.

Juntament amb el Club Ágora, el pas previ a constituir Alianza Popular va ser el partit Reforma Democrática de Cataluña, inicialment presidit per Juan Echevarría Puig i després per Josep Aragonès Montsant, avi d’un futur president de la Generalitat. La relació de Santacreu amb els populars va ser molt intensa en els primers anys de la democràcia (va ser diputat al Parlament i membre de la directiva del partit), però en l’etapa de Jorge Fernández Díaz se’n va començar a distanciar.