El geni rere les mítiques màquines d'escriure Olivetti

Som al 1979. Un jove dissenyador gràfic que està intentant obrir-se camí en el món de la narrativa pensa que ja n’hi ha prou d’escriure malament la ela geminada simplement perquè la màquina d’escriure no li permet posar-hi el punt volat. Decideix contactar amb el fabricant per mirar de trobar-hi alguna solució i com que la resposta és positiva, l’endemà es presenta a les oficines de l’empresa. Allà el rep un senyor amb bata d’obrador que es mostra emocionat per la visita. Tot seguit obre un calaix i treu un farcellet de paper de diari. Un cop l’ha desembolicat, hi apareix la tecla de la ela geminada davant de l’emoció dels presents. El veterà treballador de l’empresa de màquines d’escriure li diu que guardava aquesta tecla com un tresor des que va finalitzar la Guerra Civil i que ja era hora que algú la vingués a buscar. És molt probable que durant la conversa caiguessin algunes llàgrimes. El jove que vol ser un escriptor d’èxit es diu Quim Monzó i l’empresa en qüestió és la Hispano Olivetti. L’escena succeeix a les magnífiques instal·lacions que l’empresa d’origen italià tenia a tocar del Parc de les Glòries (ara plaça de les Glòries). 

Que a Catalunya existís una branca de la multinacional italiana Olivetti des del 1929 és en bona part mèrit de l’emprenedor català Juli Caparà Marquès (vinculat a la família Muntadas i fundador de Lámparas Z), que va constituir juntament amb els italians l’empresa Hispano Olivetti. Les primeres oficines a Barcelona estaven ubicades a Via Laietana, en un edifici que avui ocupa la Caixa d’Enginyers, i també van obrir un taller al Poble Nou. Aquells primers anys d’implantació al país es van caracteritzar per una campanya de publicitat molt intensa a la premsa escrita, que incloïa concursos de mecanografia. Quan l’empresa italiana va arribar a Catalunya, a la matriu ja hi havia entrat a treballar un membre de la segona generació, l’enginyer químic Adriano Olivetti, que és el nostre protagonista d’avui.

Després d’obtenir la llicenciatura (1924), Olivetti va fer un viatge iniciàtic als Estats Units, on va descobrir el que era el management més punter del moment: descentralització, cadenes de muntatge, àmplies xarxes comercials, etc. Va quedar-ne tan impressionat que va convèncer el seu pare d’aplicar-ho a l’empresa que havia fundat el 1908. La proposta va ser acceptada i va funcionar prou bé perquè en els següents cinc anys la producció per treballador es multipliqués per dos. L’hereu va voler entrar a treballar des de baix de tot, i va començar a prestar els seus serveis a la línia de muntatge. L’ascens continuat li va permetre ser nomenat director general el 1932. Una de les seves premisses va ser l’estètica de tot plegat, perquè considerava que les màquines no només havien de ser bones, sinó que també havien de ser boniques, i per això va contractar els millors dissenyadors italians. Per construir les oficines també va disposar d’arquitectes de prestigi. La qualitat i usabilitat de les màquines d’escriure Olivetti estan ben representades per la inoblidable sèrie Lettera, que han fet servir tants escriptors de renom arreu del món.

Però si alguna cosa defineix el mandat d’Olivetti al capdavant de l’empresa és la seva vocació social: els treballadors gaudien de biblioteques, escola, assistència sanitària, psicòleg, transport fins als seus domicilis, etc. Tot pagat per l’empresa. Just després de la Segona Guerra Mundial va fundar l’anomenat Moviment Comunitari, un ideari polític que propugnava un nou equilibri entre els àmbits polític, social i econòmic, a la recerca d’una societat de l’estil de la que havien teoritzat Richard Owen i Charles Fourier.

Als anys quaranta van començar a produir calculadores i a mitjans dels seixanta van entrar en el terreny de la informàtica, amb la producció dels seus propis ordinadors. Durant els anys setanta van ubicar un grup de treball, l’Olivetti Advanced Technology Center, a Silicon Valley, i en concret a la localitat de Cupertino, la mateixa on anys més tard naixeria Apple (no debades, a Olivetti sovint se’l considera un precedent de Steve Jobs).

També a la dècada dels quaranta es va inaugurar la gran factoria de Barcelona (1942) amb la qual encetàvem aquest escrit. Com les fàbriques d’Itàlia, estava dotada de tota mena de serveis per als treballadors, sobretot per a la pràctica de l’esport. A la dècada dels seixanta va arribar al seu zenit, amb més de tres mil treballadors, i va aconseguir convertir-se en el principal hub mundial de fabricació de màquines d’escriure. La vida d’aquestes instal·lacions es va perllongar fins al 1991, quan van ser enderrocades parcialment, perquè la façana de la Gran Via va passar a formar part del centre comercial Glòries, que es va construir en aquells terrenys.

L’ambició d’Olivetti com a empresari era tan il·limitada que el 1959 va adquirir l’empresa americana Underwood, el fabricant més mític de màquines d’escriure. No va poder gaudir gaire de la compra perquè va morir només un any després, víctima d’un vessament cerebral mentre feia un recorregut en tren pel nord d’Itàlia. La seva mort sempre va estar envoltada d’ombres, i més encara quan es va saber que feia anys que la CIA el tenia a la diana.

Prova del seu estil de management innovador i de la seva filosofia vital han quedat algunes frases per a la història: “Sovint el terme utopia és la manera més convenient de treure’s de sobre allò que no vols fer, o que no tens prou capacitats o valentia per fer”. O també: “Un somni és només un somni fins que comences a treballar per fer-lo realitat; aleshores es pot convertir en alguna cosa encara més gran”. O aquesta altra: “Vull que Olivetti no sigui només una fàbrica, sinó un model, un estil de vida; vull fabricar llibertat i bellesa”.

Des del 2003 Olivetti pertany a Telecom Italia (TIM), una companyia en mans de la francesa Vivendi. Durant uns anys van fabricar smartphones amb marca pròpia, però ara es dediquen a l'internet de les coses i al big data.