El 2 de juliol del 1995, l’ambient que es respirava dins l’edifici de les Galerías Preciados al Portal de l’Àngel era realment estrany. Els passadissos del gran magatzem eren plens a vessar però, en canvi, els prestatges eren buits. Tothom sabia que l’endemà ja res seria igual: a les nou del vespre, tots els establiments que la cèlebre marca tenia repartits arreu de l’Estat abaixarien la persiana per sempre. De fet, l’empresa feia dues setmanes que havia posat en marxa “la històrica liquidació”, un període de descomptes que havia de servir per desfer-se de tots els estocs que li quedaven, després de signar una de les suspensions de pagament més grans del sector de la distribució a Espanya. Galerías Preciados tirava la tovallola i posava punt final a dècades d’intents fallits i desesperats per reflotar el que havia arribat a convertir-se en el vaixell insígnia del comerç madrileny.
“El naixement de Galerías Preciados el 1943 havia revolucionat el mercat espanyol -recorda Neus Soler, professora d’economia i empresa a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i experta en màrqueting-. Tothom estava acostumat a comprar en botigues de barri però, per primera vegada, havia arribat a Espanya un model diferent: el de gran superfície comercial, amb edificis repartits estratègicament arreu del territori”, explica. Emmirallant-se en els magatzems El Encanto de Cuba, l’asturià Pepín Fernández havia decidit importar el model de negoci a Espanya i la cosa li havia funcionat. Als anys 80 Galerías Preciados ja tenia desenes de centres arreu de l’Estat i donava feina a prop de 10.000 treballadors. Les coses, però, no van trigar gaire a capgirar-se.
“Era un transatlàntic molt difícil de pilotar”, explica Josep Maria Espinet, professor de l’àrea de comercialització de la Universitat de Girona (UdG). La gran estructura que havia anat bastint Galerías Preciados l’havia obligat a enfrontar-se a uns costos fixos enormes i a un endeutament massa elevat. El 1979, el negoci va passar a mans del Banco Urquijo, que ja n’era el principal creditor. Dos anys després, submergits en un mar de números vermells, els accionistes van decidir vendre-ho tot a Rumasa, el hòlding de José María Ruiz Mateos, que va obrir tres nous centres a Madrid i Barcelona. El 1983, però, l’Estat va expropiar l’imperi econòmic de Mateos i Galerías va passar a dependre directament de l’Estat, que va injectar-hi 34.000 milions per sanejar-la. L’operació va ser sonada: al cap d’un any l’Estat havia venut la companyia a l’empresari veneçolà Gustavo Cisneros per 1.500 milions i Cisneros la revenia per 30.000 a la britànica Mountleigh.
“Cada vegada que hi havia un canvi de mans, tots els plans de l’empresa s’estroncaven i s’havia de començar de zero”, apunta Espinet com un dels motius del fracàs. Alhora, la competència ja feia anys que intentava esgarrapar-li quota de mercat. “El Corte Inglés havia començat a implantar una política de devolucions innovadora, s’havia anat diversificant i havia apostat per campanyes massives de publicitat: Galerías mai ho va fer”, explica Neus Soler. El 1995, finalment, El Corte Inglés va desembutxacar 30.000 milions de pessetes i va convertir-se en el nou propietari de l’empresa.
La lliçó
“Sovint l’èxit ve de coses simples, no pas de construir coses complicades -explica Josep Maria Espinet, professor de l’àrea de comercialització de la UdG-. A Galerías Preciados el fracàs li va arribar per dues coses òbvies: no saber gestionar els comptes i no aconseguir adaptar-se a les necessitats del consumidor”
