Pau Relat: "Fent empresa fem país"

BarcelonaAl despatx de Pau Relat a Fira de Barcelona no hi ha fotos seves, ni familiars ni professionals. Tampoc distincions. De fet, és més fàcil trobar-hi el nom del seu predecessor, Josep Lluís Bonet, que el seu. Relat (Montcada i Reixac, 1968) ho explica de manera senzilla. “Aquest despatx no és meu; aquest despatx és el del president de Fira”. Aquest executiu amb formació de farmacèutic és al capdavant d’una de les primeres institucions econòmiques de Catalunya des del 2018. En aquesta entrevista a l’Emprenem exhibeix mesura i aborda els reptes d’un espai firal “que en cap altra ciutat del món té una simbiosi tan forta amb la ciutadania”. Quan aborda els temes, ho fa amb un discurs peculiar, veloç i endreçat, pràcticament amb bullet points. 

Parli'm de la seva família, de la seva infància.

— Vaig tenir una infància superfeliç al poble. El meu avi era el farmacèutic de Montcada i Reixac. Els meus avis tenien cinc fills, tots farmacèutics i tots molt vinculats a aquest món. Jo vaig tenir una infància amb molta convivència amb els avis, amb els oncles, amb els cosins.

Havia passat hores a la farmàcia?

— Moltes. En aquella època, una farmàcia de poble era tota una experiència. Era el lloc on tothom anava a confessar els problemes, el meu avi feia també una mica de metge, de vegades, i de persona que donava consells. Hi venia gent les vint-i-quatre hores del dia, set dies la setmana. Hi havia molta, molta vida, a la farmàcia. La vocació social del meu avi era molt forta i ens ho va inculcar.

De qui ha après més?

— Familiarment, el referent és el meu avi, Àngel Relat. I vaig tenir a l’IESE un professor, José Antonio Segarra, que va ser després molt bon amic.

Quin assoliment professional li fa més il·lusió?

— Quan entitats del sector social em demanen que els ajudi als seus patronats i a les seves fundacions.

Li passa molt?

— Sovint. Dedico moltes tardes cap al tard a moltes d'aquestes institucions, a intentar ajudar a muntar models de governança i de gestió.

Ha calculat mai quantes hores treballa cada dia, cada setmana?

— Fa molts anys em deien -i ara continuen dient-me- el 7-Eleven, pels supermercats nord-americans que obrien 24/7. A mi m'agrada molt l'activitat i el coco em funciona durant tot el dia i els caps de setmana. I no és una qüestió de quantes hores treballes, sinó de la qualitat de la feina que fas.

Quin consell donaria a una persona que surt de la carrera i que es vol guanyar la vida?

— La primera cosa és que sigui una persona honesta. La segona, que quan hagi d'escollir un projecte professional, el criteri més important sigui la persona amb qui ha de treballar, que ha de ser el seu referent. Que estigui en línia amb els seus valors, que li ofereixi una possibilitat de creixement. Que no es deixi portar per temes materials. 

Com a país hem presumit poc d'haver retingut el Mobile. No sé si aquí a la Fira van treure poc pit d'aquest èxit o no valorem prou què hi passa.

— La Fira històricament ha tingut un rol transcendent en tot el procés d’obertura al món. Crec que no sempre, des de la refundació, s’ha posat prou en valor la feina de Fira, que ha estat un pal de paller en la transformació del model econòmic del país. Al voltant de la nostra institució hi ha tres o quatre fets diferencials. En primer lloc, aquest model de governança publicoprivat en què les decisions es prenen per un consell d'administració format per empresaris, que ha permès treballar sempre amb una mirada molt llarga. En segon lloc, s'hi han aconseguit consensos que no es produeixen en cap altre lloc. I tothom ha remat a favor de la mateixa Fira i hi ha estat molt lleial institucionalment. Això ha donat una solidesa a un projecte que s'ha dedicat a fer que les coses passessin, però sempre amb un perfil baix. Fira ha volgut que les coses passessin i no tant que s'expliqués què feia perquè passessin. 

Algun cop s’ha preguntat què hauria passat si el Mobile hagués anat a Madrid o a París?

— Si el Mobile hagués marxat, la dimensió de la notícia hauria estat molt més elevada, no en tinc cap dubte. S'hauria obert amb grans titulars de: “Barcelona i Catalunya perden pes econòmic”, “Se’n va el Mobile, és un desastre”... I l’hem renovat fins al 2030 amb un contracte on, de facto, Barcelona n'és la seu permanent, tot i ser un esdeveniment que podia escollir la ciutat del món on volia anar. 

Deia que no els agrada fer soroll. Per què?

— En la mesura que hem fet les coses amb discreció, hem treballat bé. Les coses, perquè passin, s'han de fer amb discreció, perquè això permet que moltes de les coses passin. Considero que la missió de Fira de Barcelona no és fer-se autobombo, sinó formar part del procés de transformació del país.

El 2023 va ser un any rècord i les previsions per al 2024 i el 2025 són molt bones. Té sostre la Fira?

— En aquests moments els grans esdeveniments mundials de salons de referència veuen en Barcelona el lloc on volen ser. Qualsevol esdeveniment que ve aquí es transforma en dimensió, en repercussió, en llegat. I això ha permès que l'últim any n'hàgim captat tres de nous. El nostre element limitador és l'espai. Per això és tan important per a nosaltres l'ampliació del recinte de Gran Via, la modernització de Montjuïc… Tenim molt clars quins són els sectors importants per al país d'avui i d'aquí a uns quants anys i busquem els salons de referència d'aquests sectors.

Com encaren el centenari de l’Exposició Internacional del 1929?

— L’hem d'aprofitar com a ciutat. No simplement per fer una celebració, sinó també com a pretext per fer un altre gran projecte de transformació de la ciutat com va ser l'Exposició del 29 o els Jocs Olímpics.

Hi ha cap gran saló mundial en què treballin?

— Aquesta casa treballa amb mirada llarga. L’ISE va venir després d'una feina de set o vuit anys. És la nostra obligació tenir clars quins són els salons que ens agradaria portar a Barcelona. I, evidentment, hi treballem. Tenim diversos targets a l'horitzó i treballem amb discreció.

I optimisme?

— Optimisme sempre. Tenim motius per ser optimistes perquè, com deia aquell, només cal remetre's a les proves. Si mires la trajectòria des del 2019 fins ara, l'atracció de grans salons de referència mundial cap a Barcelona ha estat espectacular: l’ISE, el Seafood, Labelexpo...

Vostè és conseller delegat de MAT Holding, que té una fàbrica a Gaza.

— La meva feina és a MAT Holding. La presidència de Fira és pro bono, com no pot ser d'una altra manera: és un càrrec del qual estic encantat, hi dedico tot el temps que puc, però la meva feina és ser CEO de MAT Holding. Ens dediquem al que són solucions eficients i sostenibles per al món de l'agricultura i l'aigua. Fa molt de temps que portem tecnologia israeliana, des dels anys 80, i ja fa uns quants anys que hi vam invertir comprant companyies allà. I una de les companyies que hi tenim té una fàbrica que és a set quilòmetres de la franja de Gaza.

Han patit algun efecte del conflicte?

— Fruit del lamentable conflicte que s'hi està vivint hem patit una reducció significativa d'activitat pel desplaçament de la població de les zones pròximes a la Franja cap al nord.

Té una opinió sobre el conflicte?

— Tots en tenim una opinió, però és un conflicte que afecta des d'un punt de vista humanitari diferents col·lectius i cal ser molt respectuós amb l'opinió que manifestes. El que desitjo és que s’acabi com més aviat millor.

Vostè és relativament jove...

— Menys del que m’agradaria.

Creu que falta renovació en les grans institucions de la societat civil? Potser la gent aprecia massa la cadira?

— Les institucions de la societat civil o del món econòmic haurien d'estar representades per empresaris o directius amb autoritas. Als llocs hi pots arribar perquè t’hi proposen, però si no tens l'autoritas, que vol dir el respecte de la gent, tens poca legitimitat. En segon lloc, costa molt que gent que està en plena activitat professional decideixi dedicar part del seu temps a institucions de la societat civil. No sé fins a quin punt hem fet poc atractives aquestes institucions. Crec que hauríem de limitar mandats, donar certa frescor. N'hi ha exemples: el Cercle d'Economia tres anys, FemCAT dos anys de presidència... 

Creu que s'ha envellit, la gent que governa l’empresariat català?

— Crec que el procés és invers. Hi ha hagut un cert procés de rejoveniment. Per exemple, a la Cambra, després del Miquel Valls, van venir els presidents Joan Canadell i Mònica Roca i ara hi tenim Josep Santacreu. A Barcelona Global també hem vist processos de rejoveniment.

Creu que tindrà un excessiu amor pel càrrec?

— No tinc excessiu amor per res. La presidència de Fira és un lloc que requereix un consens de les tres institucions que en formen part, que són les que es van posar d'acord per proposar-me que fos president. I això va per mandats. 

Quin balanç fa dels quatre anys d'Eines de País a la Cambra?

— A la presidència de Fira no ens toca fer valoracions del que fan altres institucions i ens agrada mirar endavant. 

Vostè va presidir FemCAT, de caràcter independentista. És una imprudència com a empresari fer un moviment en aquesta línia?

— FemCAT és una fundació que agrupa empresaris i empresàries que volen treballar per fer de Catalunya un dels millors països del món, però no és una patronal i no és independentista, hi ha gent amb moltes sensibilitats diferents que el que tenen en comú és l'estima pel país. L'empresariat i el teixit productiu del país són molt sòlids i això ha permès superar les crisis que hem patit, tant econòmiques com polítiques. 

Però permeti’m que hi insisteixi: és una imprudència que un empresari que vol vendre a Espanya es declari independentista?

— No soc capaç de jutjar si és una imprudència o no. Cadascú ha de calcular les conseqüències de les declaracions que fa per a l’esdevenidor de la seva companyia. Crec que els empresaris ens hem de dedicar a fer empresa, perquè fent empresa fem país. Soc dels que pensa que a la vida és molt més important fer que les coses passin que no pas llançar grans proclames. 

S'ha parlat molt del retorn de les seus de les empreses que en el seu dia van marxar de Catalunya. Vostè sosté que potser el problema és de fiscalitat.

— Sempre he dit i repeteixo que amb una fiscalitat competitiva tornarien moltes de les empreses que van marxar. En aquests moments, Catalunya té una fiscalitat que no és atractiva ni per a la instal·lació, ni per a la permanència ni per al retorn.

Si es mira la pressió fiscal a escala europea, tant Catalunya com Espanya continuen per sota de la mitjana.

— Cal mirar l'impost de patrimoni i de successions i també el tram autonòmic de l'IRPF. Els directius que tributen a Catalunya, tributen molt més que els de fora. I crec que a Catalunya tenim la capacitat de captar start-ups i molt de talent, però el gran repte després és retenir-lo. Caldria replantejar la fiscalitat.

Què en pensa, dels resultats de l’informe PISA?

— Són uns resultats pèssims. Crec que estem pagant el dogmatisme sobre les polítiques educatives. I és un problema molt greu i que no es resol en tres dies. Haurien de posar-se d’acord tots els partits polítics i tenir un model educatiu que fos sostenible. Això és un clar exemple de per què a Fira li va bé i de per què jo defenso que el nostre model és aplicable a tot. Nosaltres treballem en tres eixos: mirada llarga, consens de les institucions i lleialtat per part d'aquestes institucions. 

Si pogués canviar alguna cosa de l'economia catalana, cap a on aniria? 

— Crec que el món empresarial necessita simplificació administrativa i fiscalitat competitiva.

L’ha temptat algun partit perquè entrés en política?

— No. I si fos que sí, no l’hi diria.

Creu que les institucions sense un propietari tradicional corren més risc de patir crisis profundes? Ho vam veure a les caixes d'estalvis, al Palau de la Música, al Barça. 

— Això depèn de l'educació i dels valors. S’han de fer tres coses. Primer, crear en cada una d'aquestes institucions models de governança que preservin la missió de la institució a llarg termini. Segon, que aquests models de governança impliquin que els membres de la societat civil tinguin un compromís sòlid que les coses es faran ben fetes i que, si no, en responguin. I, tercer, calen equips de gestió excel·lents.

Però quan surt una poma podrida no hi ha control.

— Per això soc un ferm defensor que la part privada hem de ser excel·lents en la gestió, en el què i en el com. Hem de fer una gestió econòmica, estratègica i en valors excel·lent, perquè això ens legitima davant el món públic i davant la societat per demanar més responsabilitats en col·laboracions publicoprivades i en les institucions d'aquest país.