El 29 d'octubre del 2008, el petit municipi gallec de San Cibrao das Viñas estava de celebració. L’empresa T-Solar hi acabava d’inaugurar una planta de producció de plaques solars que en poc temps es convertiria en la segona fàbrica més important del sector a tot l’Estat. Tothom estava eufòric. De fet, aquell dia, per la flamant nau industrial situada al Tecnopole -un parc tecnològic de més de 550.000 metres quadrats- hi van anar desfilant un munt d’autoritats, com Elena Espinosa, aleshores ministra de Medi Ambient, Medi Rural i Marí del govern espanyol. Era l’ocasió perfecta per treure pit: formada per capital 100% espanyol, T-Solar havia invertit més de 80 milions d’euros en posar en marxa la nova fàbrica, havia anunciat que donaria feina a 190 professionals i havia assegurat que, en tan sols un any, el grup facturaria més de 100 milions d’euros. Tot gràcies a l’impuls definitiu provinent de la fabricació d’uns mòduls solars pioners a Europa, més grans que els que fabricava tota la competència i amb uns costos d’instal·lació i de cablejat molt més baixos. Però la història no va trigar a torçar-se.
Abans d'explicar el fracàs de l’aventura analitzem què era aleshores T-Solar. El 2008 el grup era un colós de l’energia renovable a Espanya. Només a l’Estat, el grup operava i gestionava 28 centrals fotovoltaiques amb una inversió de 920 milions d’euros, distribuïdes en 26 municipis de 8 comunitats autònomes. Les seves centrals ocupaven 550 hectàrees de terreny, l’equivalent a uns 770 camps de futbol. Era la reina. Darrere del grup hi havia 120 societats del sector, capitanejades aleshores per Isolux Corsán, una empresa en plena expansió que havia tancat els últims exercicis superant els 2.000 milions d’euros de facturació i que tenia més de 6.000 empleats. “No era cap empresa que hagués nascut per donar solució a una necessitat del mercat -opina Josep Maria Espinet, professor de l’àrea de comercialització de la Universitat de Girona-. Era una macrooperació financera bastida en un camp en expansió com el de les energies renovables, que l’administració volia potenciar i que els va permetre viure de subvencions i diners públics”, rebla.
“Casualment el negoci va funcionar bé fins que es va tancar l’aixeta del finançament públic”, rematava El País en un extens reportatge d’investigació publicat el 2013 que revelava que en els 5 anys anteriors l’empresa havia rebut almenys 65 milions d’euros provinents de les arques públiques. Paradoxalment, aquells últims anys havien sigut complicats per a T-Solar. El 2010 la companyia havia volgut captar 300 milions d’euros amb la seva sortida a borsa, però la posició ambigua del govern espanyol sobre els rumors d’una possible modificació retroactiva del mercat retributiu de les energies renovables va frustrar l’operació, segons van informar els mitjans. El 2013 l’empresa acumulava més de 80 préstecs i un deute de 61 milions d’euros. “La companyia ho va atribuir a la competència asiàtica i a la incertesa reguladora del mercat”, recorda Josep Maria Espinet. El mes de març d’aquell any, T-Solar va anunciar que aviat no tindria diners per abonar els salaris i va dur a terme un ERO d’extinció a tots els treballadors de la fàbrica. Avui dia T-Solar ha ressorgit de la mà del fons I Squared Capital, que va aconseguir tancar una ronda de finançament de 568 milions d’euros.
La lliçó
“T-Solar va créixer en un entorn favorable, però això en els negocis no ho és tot -diu Josep Maria Espinet, professor de l’àrea de comercialització de la Universitat de Girona-. Tot i operar en un sector en expansió com el de les energies renovables i estar ben a prop de la matèria primera, cal saber gestionar bé els costos”, rebla.
