“Ens reuníem el diumenge a la tarda amb els amics, fèiem crispetes, tancàvem els llums i projectàvem pel·lícules de Popeye, Minnie i l’ànec Donald”. Era la dècada dels 70. El Quim avui té 56 anys però encara s’emociona quan recorda com ell i la seva colla deixaven volar la imaginació amb les projeccions monocolor del mític projector portàtil Cinexin. “Quan vaig ser pare, en vaig regalar un al meu fill”, explica nostàlgic. Als 80 el Pere també tenia un Cinexin a casa, però sobretot recorda quan el tió li va cagar un joc de construccions Exin Castillos d’un miler de peces. “Vaig passar-me dies muntant-lo”, apunta. Avui té 50 anys, però encara en guarda la capsa al garatge.
Quan anaven a escola, l’empresa catalana Exclusivas Industriales S.A. (Exin) era la reina de les joguines a Espanya. Tothom volia els seus productes. El 1951, mentre la premsa tenia els ulls fixats en la signatura del Tractat de San Francisco i en la Vaga de Tramvies, el petit empresari Ramón Carroggio posava la primera pedra de l’imperi. Va començar fabricant petites joguines de plàstic i jocs de taula fins que, el 1962, va arribar a un acord amb l’empresa anglesa Lines Brothers per començar a distribuir a Espanya els cotxes de Scalextric.
El sistema econòmic autàrquic de la dictadura franquista feia complicada l’entrada de productes estrangers al país, i la companyia britànica buscava una empresa local per associar-s’hi. Exin hi va veure una gran oportunitat. A finals dels 60 l’èxit ja era notable i l’empresa catalana s’havia dotat de múscul per llançar nous productes. Així, va estrenar els Exin Castillos, un joc per construir castells medievals peça a peça. També va ser un èxit, fins i tot a Mèxic, on la companyia hi havia obert una filial. El 1968 va començar a comercialitzar els ninots d’acció Madelman; el Cinexin va arribar a les llars espanyoles als 70, i el joc de construccions Tente el 1972.
“En recordo tots els productes -explica Josep Maria Espinet, professor de l’àrea de comercialització de la Universitat de Girona-: van aconseguir tenir al seu catàleg productes de gran èxit”. Però, a finals dels 80, tot va començar a trontollar. L’arribada de joguines procedents de països asiàtics va obrir una guerra de preus a les botigues de l’Estat que va fer minvar seriosament les vendes de totes les línies d’Exin. A més, l’estacionalitat dels seus productes, que sobretot es venien per Nadal, tampoc hi ajudava.
El 1988 la campanya nadalenca va ser nefasta. Aquell exercici es va tancar amb una facturació de 3.830 milions de pessetes, amb pèrdues importants de 200 milions. El dimecres 29 de març del 1989 la secció d’economia de La Vanguardia incloïa un temut titular: “La firma Exin, fabricant del popular Scalextric, presenta un expedient de suspensió de pagaments”. Malgrat que l’empresa va assegurar que “la situació era bona” i que el pas s’havia fet per poder “reestructurar-se” i “tornar a ser competitius”, no se’n va sortir. El 1993 Exin, amb fàbrica a Molins de Rei i una plantilla de 260 treballadors, va tancar les portes per sempre.
La lliçó
“Exin va ser capaç de comercialitzar un gran nombre de productes d’èxit”, diu Josep Maria Espinet, professor de la UdG. Però avisa dels perills de llançar constantment noves línies, com feia l’empresa. “Cal ser molt prudent en inversions complementàries: poden hipotecar les que ja van bé i fer-ho fracassar tot”, conclou.
