Res indicava que, el 13 de febrer del 1962, la vida de George Martin hagués de canviar per sempre. El productor musical feia anys que batallava per guanyar-se un lloc important dins EMI, un dels grups discogràfics de més renom al Regne Unit. Se n’havia sortit a mitges. El 1950 havia plantat el departament de música clàssica de la BBC per anar a fer d’ajudant d’Oscar Preuss, el director de Parlophone Records, un dels segells menys prestigiosos de la família del grup, dedicat a la música clàssica i a les sàtires musicals. El 1955 Preuss li havia cedit les regnes (i els maldecaps) del segell, que passava un mal moment: havia apostat fortament per editar spoken words -un tipus de performance poètica que utilitza recursos teatrals i musicals- i s’hi havia picat els dits. Martin havia intentat reconduir-ho comprant la llicència de distribució de cantants com James Brown, però tampoc havia funcionat. El resultat? A principis dels 60 EMI començava a plantejar-se desmantellar el negoci. Però aquell 13 de febrer del 1962 Martin tenia una reunió.
S’havia citat amb Brian Epstein, el mànager d’un grup anomenat The Beatles. Decca Records, una altra discogràfica, havia rebutjat les primeres cançons dels de Liverpool, però Epstein creia que podien agradar a Martin. Li van encantar les veus de Lennon i McCartney i van decidir tirar endavant. El 22 de març del 1963 Parlophone va publicar Please please me, el disc de debut dels Beatles. Va ser tot un èxit. Des de llavors el segell només va fer que créixer i, amb ell, també tot el conglomerat musical d’EMI.
Però EMI no només produïa discos i feia néixer estrelles: també fabricava equips de so, càmeres de vídeo, aparells de radiodifusió, components d’electrònica i fins i tot ordinadors i escàners. La història del grup, de fet, es remuntava al 1931.
“EMI va liderar un munt d’onades tecnològiques: des dels primers gramòfons fins a la irrupció del CD -recorda Xavier Ferràs, professor d’Esade expert en innovació-. Fins i tot va arribar a experimentar amb la música en streaming ”, afegeix. Hi va haver un tsunami, però, que no va poder superar: la pirateria i l’esclat de la música a internet, que es va combinar amb un canvi de mans poc afortunat.
Ensumant-se el gran canvi en la indústria musical que suposava internet, el 2000 EMI va signar un acord amb Streamwaves per llicenciar tot el seu catàleg en format digital, però els ingressos ja no eren els mateixos. El 2006 la quota de mercat de venda de discos al Regne Unit havia baixat del 16% al 9% i EMI havia tancat l’exercici amb unes pèrdues de 291 milions d’euros. L’hecatombe havia arribat. Després d’intents fallits de Warner Music Group per comprar EMI, la companyia es va acabar venent per 4.700 milions d’euros a Terra Firma Capital Partners, un grup molt orientat a la gestió financera però allunyat del món discogràfic. Artistes com Radiohead van abandonar la discogràfica.
“En un moment en què EMI havia de prendre decisions estratègiques de R+D i de model de negoci, Terra hi va instaurar una política de control de costos, contrària a la innovació”, analitza Ferràs. El 2009, entre la crisi i el descens de vendes de discos, EMI va presentar uns comptes nefastos, amb pèrdues de 2.064 milions d’euros. El 2012, després de ser comprada i sanejada per Citigroup, EMI va ser venuda finalment a Universal Music.
La lliçó
“EMI hauria d’haver apostat per la innovació signant acords preferents amb nous autors de gran impacte mediàtic, per la digitalització i per la usabilitat, i creant una nova plataforma en línia -opina Xavier Ferràs, professor d’Esade-. Però era una transformació massa difícil per a una empresa en mans de grups financers”, conclou.
