El corredor de fons

El març del 1994 Jaume Llopis s’enfrontava al moment més complicat des que uns mesos abans l’havien nomenat màxim executiu de l’asseguradora La Unión y el Fénix, una companyia a l’òrbita del Banesto. Per analitzar l’entrellat de l’empresa, s’ha traslladat a Madrid i s’ha instal·lat al luxós apartament de la planta 15 de l’emblemàtic edifici de marbre negre de la companyia a la Castellana 33. Allà on Mario Conde es clenxinava amb fruïció (recordem la seva afició a banyar-se els cabells en fixador per tenir un pentinat impecable). Mira per la finestra amb tot Madrid als peus i sospira. Aquest enèsim encàrrec potser és el més difícil de tots. L’havien contractat els francesos d’AGF, màxims accionistes de La Unión y el Fénix, perquè volien redreçar el rumb de l’empresa, en la qual havien invertit molts diners.

Els plans van canviar sobtadament el dia dels Sants Innocents del 1993, quan les autoritats van intervenir el Banesto i totes les seves filials. Com a resultat d’aquella acció, Mario Conde va quedar apartat de la gestió i els francesos es van trobar amb una companyia amb moltes més pèrdues de les que s’imaginaven. El tancament de l’exercici va resultar dramàtic: 35.000 milions de pessetes en pèrdues (més de 210 milions d’euros). Sota el control d’Yves de Gaulle -net del cèlebre general-, Llopis va emprendre tot un seguit de mesures per capgirar la dinàmica de la firma i mirar de fer-la tornar al camí dels beneficis. Dit i fet, el 1996 les pèrdues ja només eren un malson del passat, perquè l’asseguradora va proporcionar als seus accionistes un benefici de 9.000 milions de pessetes (més de 54 milions d’euros). Quedava clar que Llopis havia resolt amb èxit el trencaclosques que li havien posat al davant.

En realitat la seva història havia començat molt abans. El 1967, després de tres temporades com a futbolista professional, una de les quals a Primera amb l’Elx, va penjar les botes per centrar-se en els estudis. Amb el postgrau de l’Iese a la butxaca, va debutar en el món de la gestió empresarial a l’empresa de productes càrnics Purlom, en aquells moments en mans dels Carulla (Gallina Blanca). Va començar de cap de vendes i al cap de cinc anys ja era director general. Aleshores un head hunter el va dur a la multinacional Moulinex, que tenia previst crear la filial espanyola. Són els temps d’“ un, dos, tres, picadora Moulinex ”, que els boomers recordaran amb nostàlgia. Però la divisió espanyola aviat li va quedar petita i va proposar als seus caps de París la possibilitat d’intentar conquerir els mercats llatinoamericans, cosa que no trigaria a aconseguir després d’un primer experiment amb gasosa a Veneçuela i una consolidació important a Mèxic. El 1982 es va guanyar l’apel·latiu del Maradona dels executius pel seu fitxatge milionari per Cecsa, obra de Pere Duran Farell. L’intent de fer una gran companyia catalana d’electrònica no va tenir èxit, tot i els esforços d’Enric Masó i de Duran mateix.

Nou canvi de feina per posar rumb a la multinacional americana Carnation, la del tomàquet Solís, i aquest cop amb sorpresa inclosa: al cap de només un parell d’anys de ser-hi, els suïssos de Nestlé compren Carnation i el projecte personal perilla. Llopis entoma el desafiament responent als seus superiors amb una proposta agosarada: la creació de la divisió Food Services, que la companyia xocolatera encara no tenia. El resultat és un nou èxit que, lluny d’acomodar-lo, l’incentiva a buscar nous reptes. Aquí apareix la paperera Sarrió, però el projecte dura poc perquè aquell home conegut a Espanya com “ el financiero catalán ” apareix sobtadament i compra la firma amb els calés que gestionava del petroli kuwaitià. Ja deveu haver endevinat que parlem de Javier de la Rosa. I és en aquest punt que arribem a l’inici d’aquest relat: la salvació de La Unión y el Fénix en benefici dels accionistes francesos. Però la història no s’acaba aquí, perquè després encara seria conseller delegat del grup Borges, amb un intent de sortir a borsa l’any 1999 avortat a última hora per la família propietària. A Borges fitxarà el cuiner Ferran Adrià per crear una línia exclusiva d’olis, una jugada que ja havia fet abans amb Juan Mari Arzak i Nestlé. I ara sí, arribem a l’últim capítol empresarial amb la presidència durant tres anys (2015-2018) de la làctia gallega de capital públic Dairylac. Si fins aquí el seu currículum no quedava pou atapeït, encara cal afegir-hi la seva tasca com a professor d’estratègia a l’escola de negocis Iese, centre on ha format, des del 1992, centenars de directius que ara ocupen càrrecs rellevants en incomptables empreses.

Com hem dit abans, a mitjans dels anys seixanta va abandonar el futbol professional, però això no vol dir que s’allunyés d’aquest esport; fa moltes temporades que és pal de paller dels veterans del Barça, amb qui setmanalment encara s’entrena i juga partits. I, per acabar, un petit secret: potser és l’única persona que ha conegut les interioritats no confessades de dues icones de les finances dels vuitanta i noranta, Mario Conde i Javier de la Rosa.