Commodore: el gegant informàtic que no es va saber reiniciar

El 1928, a la ciutat polonesa de Łódź, hi va néixer Jack Tramiel. Poca gent n’ha sentit a parlar, però si hagués jugat bé les seves cartes potser avui el seu nom figuraria al costat dels gurus tecnològics Steve Jobs i Bill Gates. Tramiel té una història de pel·lícula. Amb la invasió nazi del 1939, la seva família -que era jueva- va ser tancada al camp de concentració d’Auschwitz. Però ell i el seu pare van ser traslladats a un campament de treball prop de Hannover, a Alemanya.

Quan Hitler va perdre la guerra, Tramiel va ser alliberat i va emigrar als Estats Units. Amb una gran destresa tècnica, es va allistar a l’exèrcit i va començar a fer-hi feines de manteniment. Era el noi que s’encarregava d’arreglar les màquines d’escriure. Aleshores ningú sabia que aquell noi de 29 anys acabaria sent l’amo i senyor d’una de les empreses d’electrònica més importants del món: Commodore. Els anys 50, Tramiel ja havia deixat l’exèrcit i feia de taxista. Amb els estalvis i un préstec de 25.000 dòlars de l’època va comprar una botiga al Bronx especialitzada en la reparació de màquines d’escriure. Allà va començar tot. De seguida va arribar a un acord amb una empresa txecoslovaca perquè fabriqués els aparells sota la seva marca i, així, poder-los vendre més barats als Estats Units.

Però el 1962, quan les màquines d’escriure japoneses van aterrar a les botigues nord-americanes, els seus aparells van quedar obsolets. Amb agilitat, va pivotar cap al mercat de les màquines de comptar manuals i li va funcionar, però només durant un temps: els japonesos li van tornar a aigualir la festa. Va ser aleshores quan va decidir volar al Japó i tornar-ne amb idees fresques. Hi va descobrir el món de les petites pantalles led i dels xips, i va decidir fabricar calculadores digitals. Va triomfar. Quan un enginyer del seu equip el va avisar del futur esplendorós que podien tenir els ordinadors personals, també hi va entrar.

“Als 70, els ordinadors tan sols eren a l’abast de la NASA i de grans empreses -contextualitza Xavier Ferràs, professor d’Esade expert en innovació-. Però quan Steve Jobs va crear els ordinadors personals Apple I i Apple II, el mercat va créixer amb rapidesa”, recorda. El 1977, Commodore se’n va aprofitar i va llançar el seu primer ordinador personal, el Personal Electronic Translator, amb una gran rebuda a les universitats. “L’empresa va saber detectar molt bé un mercat expansiu i que encara era verge”, analitza Ferràs. Però al cap de poc va deixar de navegar sola. Empreses com Atari, Texas Instruments i aleshores una petita IBM es van llançar a conquerir el nou oceà. Tot i així, el 1982 Commodore va estrenar el Commodore 64, que durant molts anys va ser l’ordinador personal més venut. “No tenia cap sentit que hi hagués vint marques incompatibles entre si -diu l’expert-. Amb astúcia, IBM va alliberar el seu sistema”, recorda. Es va convertir en un estàndard i empreses com Commodore es van ensorrar. “Només va sobreviure Apple, que no va aixecar cap fins que no va trobar nous mercats amb l’iPod i l’iPhone”, rebla.