L’Amancio Ortega del segle XVIII

Ens trobem al davant d’un veritable self made man del segle XVIII. De Gònima va construir del no res un gran imperi, alhora que va donar el tret de sortida del que acabaria sent el sector tèxtil català, el pilar de l’economia nacional durant més d’un segle. Abans de la Revolució Industrial, de la màquina de vapor i del boom del cotó català ja hi havia emprenedors, que van ser precisament els qui van establir les bases de la futura indústria tèxtil del país. És el moment del sorpasso que dona lloc a la prevalença de la indústria per sobre del comerç, l’activitat secular dels catalans.

Sens dubte, un dels homes clau d’aquesta protoindústria és, com dèiem, Erasme de Gònima, que a partir d’uns orígens humils -el seu pare era un teixidor de lli de Moià- i gràcies al seu talent i perseverança va arribar a fer-se un lloc als cercles de poder de Barcelona. Malgrat la fortuna acumulada, no va deixar mai d’estar al peu del canó a les seves fàbriques, una circumstància que, com veurem més endavant, va tenir conseqüències.

Quan va arribar a Barcelona, encara un nen, es va enrolar com a obrer a la fàbrica del germans Magarola, uns productors d’indianes molt reconeguts de la ciutat. La seva habilitat en la tècnica dels colors li va servir per prosperar fins a convertir-se en director de la factoria. Una progressió que li va permetre casar-se, als vint anys, amb Ignàsia Coll, filla d’un prestigiós sastre de la ciutat. Poc després, el 1783 el trobem ja gestionant el seu propi negoci, situat al carrer del Carme, en un emplaçament que acabarà sent referent per la presència de la seva envejada mansió. Ben aviat el mercat local se li va fer petit i es va embarcar en l’exportació cap a les colònies americanes fent servir la seva pròpia fragata, la Sant Erasme. El seu creixement imparable el va portar a donar feina a una quantitat ingent de treballadors, entre vuit-cents i un miler, i que el seu nom fos conegut a tot arreu. Prova d’això és que el monarca espanyol del moment, Carles IV, el va voler conèixer i li van organitzar una visita a la fàbrica. Si la mansió de carrer del Carme era motiu de recel, encara va fer un pas més amb el palauet que es va fer construir a Sant Feliu de Llobregat, al qu al alguns anomenaven Versalles (a la foto). La seva època d’esplendor va coincidir amb la Guerra del Francès i, tot que mai es va significar públicament, sí que hi havia motius per pensar que la causa francesa li despertava simpaties.

Els diners, la fama i les festes trobaven el seu contrapunt amb el comportament filantròpic que també mostrava, com per exemple a través de l’Hospital de Sant Llàtzer -finançat per ell- que estava dedicat totalment als malalts de lepra de Barcelona. També tenia per costum gastar quantitats molt generoses en el que podríem anomenar obra pública, és a dir, el manteniment de façanes i paviments dels carrers de la ciutat. Però la seva ascensió cap al capdamunt de la societat també va tenir una cara més allunyada del treball obsessiu i de l’esperit benefactor, i és que sovint li va agradar comportar-se com un veritable nou-ric, fent pública exhibició del seu poder econòmic davant els seus coetanis. Aquesta faceta li va valdre les burles del baró de Maldà, Rafael d’Amat i de Cortada, cronista de l’època a través del cèlebre Calaix de sastre. Les al·lusions en to de befa al fabricant són constants als escrits del baró, on fins i tot apareix batejat com a Fantasma de Gònima. Molt s’ha escrit sobre aquesta relació d’aparent menyspreu del baró respecte a De Gònima, que en realitat podria amagar una certa enveja obsessiva causada per la decadència progressiva de la vella aristocràcia catalana davant l’ascens als llocs de privilegi de la societat de tota una generació de fabricants enriquits.

La voluntat de De Gònima de no abandonar mai la realitat de la fàbrica li va acabar marcant el seu destí definitiu: el 30 d’abril del 1821 una caldera de la factoria va esclatar i el va matar a l’acte. Desapareixia així el que molts historiadors han considerat el personatge més representatiu del fabricant barceloní de la seva època.