Durant l’última dècada, els partits d’extrema dreta han guanyat terreny arreu d’Europa i més enllà. Les ciències socials han identificat factors com la globalització, la immigració i la inseguretat econòmica com a motors clau d’aquest canvi electoral. Tot i això, hi ha un factor que ha rebut sorprenentment poca atenció: les qüestions d’igualtat de gènere. A mesura que les societats avancen cap a una igualtat més elevada entre homes i dones, un segment de l’electorat reacciona contra aquests canvis. Partits d’extrema dreta a Espanya (Vox), Itàlia (Lega) i altres països han situat l’oposició al feminisme i la defensa dels rols de gènere tradicionals al centre dels seus programes. Neguen la discriminació contra les dones i presenten els moviments feministes com una amenaça per a l’estabilitat social. Aquest discurs connecta amb votants que mantenen actituds sexistes o se senten incomodats pel canvi de rols entre homes i dones.
Un nombre creixent de recerques rigoroses documenta aquesta reacció. Eva Anduiza i Guillem Rico (Universitat Autònoma de Barcelona) mostren que a Espanya les actituds sexistes –la negació de la discriminació contra les dones i l’oposició a les polítiques correctores– són un dels predictors més forts del vot a Vox, només per darrere de la ideologia esquerra-dreta. Troben que les persones que es van tornar més sexistes durant l’onada de mobilitzacions feministes del 2018 van ser més propenses a canviar el seu vot cap a Vox el 2019. La reacció no era una predisposició estable: va ser una resposta, en temps real, als avenços feministes.
Un altre estudi que he coescrit amb Davide Cipullo i Federico Trombetta (Università Cattolica del Sacro Cuore, Milà), i Federico Franzoni i Elisa Muscarella (Universitat de Barcelona i IEB) aporta evidència d’Itàlia mostrant que l’elecció d’una alcaldessa incrementa el suport a la Lega, un dels principals partits d’extrema dreta italians. Aquesta reacció es concentra en zones amb normes de masculinitat tradicional més fortes –creences sobre com han de comportar-se els homes, com ara ser el sustentador de la família, evitar la vulnerabilitat emocional i ocupar posicions d’autoritat–. La reacció també sembla amplificar-se en contextos econòmicament més fràgils. De manera similar, Margherita Negri (St. Andrews University) i Alessio Romarri (Universitat Autònoma de Barcelona) troben que al Regne Unit l’elecció de regidores desplaça les actituds de gènere cap a posicions més conservadores, un efecte impulsat pels homes i amplificat per la inseguretat econòmica.
En conjunt, aquests estudis d’Espanya, Itàlia i el Regne Unit apunten a un patró consistent: els avanços en igualtat de gènere poden generar una reacció contrària. Per què ens ha d’importar? Perquè la igualtat de gènere no és només una qüestió de justícia –també és bona per a tothom–. Les societats amb més igualtat de gènere tendeixen a tenir creixement econòmic més elevat, millors resultats en salut i institucions més efectives. La reacció documentada per aquests estudis amenaça de frenar o revertir aquests guanys.
El que es desprèn d’aquesta evidència és una potencial desconnexió. D’una banda, la societat avança cap a més igualtat de gènere, amb més dones en posicions de responsabilitat. De l’altra, actituds de gènere conservadores i normes de masculinitat arrelades –prescripcions sobre com han d’actuar els homes, quins rols han d’ocupar, quines emocions han d’expressar– romanen inalterades. Quan la realitat xoca amb aquestes normes, alguns homes experimenten incomoditat o ressentiment, i els partits d’extrema dreta ofereixen un relat que valida aquests sentiments.
Aquesta contradicció planteja preguntes importants per a les polítiques públiques. Quines receptes poden fer front a aquesta reacció? Si la reacció està parcialment arrelada en concepcions rígides de les actituds de gènere i la masculinitat, podria l’educació a l’escola i dins de les famílies contribuir a transformar-les? Un estudi de Michela Carlana (Harvard Kennedy School) mostra que els estereotips del professorat –per exemple, la creença que els nois són millors en matemàtiques que les noies– afecten els resultats acadèmics i les decisions professionals de les noies. Els estereotips transmesos a través de l’educació poden perpetuar la desigualtat des de la infància. Però el camí invers també és possible: una investigació de Lídia Farré (IAE-CSIC), Christina Felfe (University of Konstanz), Libertad González (Universitat Pompeu Fabra) i Patrick Schneider (University of Konstanz) mostra que els fills de pares que van tenir accés al permís de paternitat a Espanya desenvolupen actituds més igualitàries. Aquesta evidència suggereix que l’exposició durant la infància a rols parentals menys estereotipats pot canviar les normes entre generacions.
Les escoles i les famílies haurien de fer més per educar els nois en un rol social compatible amb la igualtat de gènere, en lloc de romandre ancorats en normes tradicionals de gènere i masculinitat? S’haurien de dissenyar les polítiques públiques no només per promoure l’avançament de les dones en la societat, sinó també per ajudar els homes a navegar un món canviant? Aquestes no són preguntes partidàries. Són preguntes fonamentades en l’evidència, i afecten el tipus de societat que volem construir, una en què el progrés cap a la igualtat no generi una contrareacció que el posi en perill.
