La paradoxa de l'estalvi

Últimament, la taxa d’estalvi de les llars, mesurada com a percentatge de la seva renda disponible, ha seguit una trajectòria desconcertant. Durant la pandèmia va augmentar ràpidament des de nivells inferiors a dos dígits fins a assolir un màxim històric del 19% el primer trimestre del 2021. Aquest augment sobtat s’explica fàcilment per les restriccions imposades al consum, mentre que les rendes familiars van aguantar millor gràcies al suport públic. Una vegada eliminades les restriccions al consum, la taxa d’estalvi familiar es va reduir tan ràpidament com havia augmentat, per estabilitzar-se en valors al voltant del 9% el 2022 –en línia amb la mitjana històrica dels últims 25 anys–. El que és més difícil d’explicar és el comportament de l’estalvi durant el 2023 i el que portem de 2024. Durant aquest període observem un augment continuat de la taxa d’estalvi familiar, fins a situar-se per sobre del 13% amb les últimes dades disponibles (segon trimestre del 2024).

Històricament, la taxa d’estalvi mostra desviacions cícliques al voltant d’una tendència de fons. Es redueix quan l’atur baixa i millora la confiança de les famílies, i augmenta durant els períodes recessius, quan l’atur puja i cau la confiança. Per exemple, la taxa d’estalvi es va reduir molt entre 2004 i 2007, en plena expansió, mentre que va augmentar per sobre dels dos dígits amb la recessió del 2009, per tornar a normalitzar-se gradualment a mesura que l’economia es reactivava i disminuïa l’atur. L’augment de l’estalvi durant aquests últims trimestres trenca amb aquesta pauta, ja que té lloc justament quan l’economia i l’ocupació creixen a bon ritme.

L’impacte de la inflació i l’augment dels tipus d’interès podrien ajudar a explicar la propensió més gran a l’estalvi de les llars. En primer lloc, l’augment dels preus dels béns i serveis de consum per sobre dels salaris ha reduït el poder adquisitiu de les famílies, que podrien haver optat per posposar determinades compres no essencials per fer front a les despeses més bàsiques. Per exemple, l’Enquesta de Pressupostos Familiars ens mostra com les despeses associades amb l’habitatge (energia, aigua, lloguer), que es poden considerar essencials, representen una fracció creixent de la despesa familiar. Per altra banda, l’augment dels tipus d’interès frena la compra de béns duradors a crèdit i millora la remuneració de l’estalvi.

També hi podrien jugar factors més estructurals, associats amb canvis en la distribució de la renda entre segments de la població amb diferents propensions al consum i a l’estalvi. En general, la propensió a l’estalvi augmenta amb el nivell de renda, però no hi ha evidència d’un augment tan important de la desigualtat durant aquests últims trimestres per explicar el fort augment de la taxa d’estalvi. En canvi, el fet que una gran part dels nous llocs de treball creats durant aquest període hagin estat ocupats per persones immigrades té més poder explicatiu, en la mesura que aquest col·lectiu pateix una major incertesa sobre les seves perspectives laborals i és més procliu a transferir una part significativa dels seus ingressos a l’exterior.

Per altra banda, cal tenir en compte que una de les motivacions principals de l’estalvi familiar és la compra d’habitatge. Les dades ens mostren que la despesa d’inversió de les llars, com a percentatge de la seva renda disponible bruta, ha augmentat considerablement, des de valors al voltant del 5% abans de la crisi fins a un 7% en l’actualitat. Però aquest increment és insuficient per explicar l’extraordinari augment de la capacitat de finançament de les famílies a altres sectors econòmics, situada de llarg en màxims històrics (descomptant els anys de pandèmia).

Un altre factor a considerar seria la possibilitat que davant l’augment dels tipus d’interès i els preus de l’habitatge aquelles persones que es plantegen estalviar per pagar l’entrada estiguin fent un esforç més gran que en el passat, acumulant recursos en dipòsits a l’espera de l’oportunitat per comprar. Finalment, un comodí que potser s’utilitza amb excessiva freqüència per explicar comportaments econòmics que surten de la norma és l’augment de la incertesa sobre les perspectives econòmiques, que intensificaria la propensió a l’estalvi. No obstant, quan s’acumulen les explicacions per respondre un mateix interrogant el que queda de manifest és la incertesa dels mateixos analistes sobre la causa o causes principals d’un fenomen que no saben explicar. Tot i que també és possible, com en la novel·la Assassinat a l’Orient Express, d’Agatha Christie, que tots els sospitosos siguin culpables, i que totes aquestes possibles explicacions contribueixin en un grau o un altre a aclarir la paradoxa de l’estalvi.