Noranta minuts

Algun cop he parlat del preu del temps: quant costa una hora de temps d'una persona? La resposta és que segons qui i quan, perquè el temps cotitza. Per exemple, quan existia el Concorde, alguns pagaven quatre vegades més per un viatge supersònic per travessar l'Atlàntic.

El cas és que a vegades una està disposada a pagar més pel temps. En l'àmbit empresarial, contínuament compro temps; per exemple, quan encarrego a un missatger anar a buscar uns papers al notari o quan porto certes feines a un proveïdor quan les podria fer internament. L'administració del temps dels professionals de la meva empresa i de mi mateixa és, de fet, una de les meves principals tasques com a executiva.

I fa uns dies em vaig trobar davant d'una tessitura. Eren les 19.30 hores i érem a Atocha, amb uns bitllets d'un Ave que sortia a les 20.40 h i arribava a Sants a les 23.55 h. L'alternativa era un tren amb sortida a les 20.00 h i arribada a les 22.30 h. El preu? 20 euros de diferència.

Pagar 60 euros per 90 minuts de tres persones cansades, que l'endemà s'havien d'aixecar a les sis o set del matí, em sembla raonable. Especialment quan aquests 90 minuts són per estar amb les nostres famílies, a les quals no havíem vist al sortir de casa a les sis del matí o abans.

Fins aquí, tot clar. El problema, però, és la rigidesa del venedor de temps en qüestió. Sembla estrany que un especialista en aquest mercat com la Renfe digui que "com que el bitllet ha sigut pagat en metàl·lic (via agència) la diferència també s'ha d'abonar així". Acceptant que havíem d'anar corrents al caixer, la cosa no acabava aquí: el taulell d'última hora d'Atocha no treballa en metàl·lic. L'alternativa (les finestretes de venda de bitllets) no eren tan ràpides com necessitàvem, així que ens vam quedar amb 60 euros més a la butxaca i 90 minuts menys de vida.

També vaig guanyar algú a qui afusellar figurativament: Renfe, ets el pitjor.