‘Nimbys’ i capitalisme d’estat

Hi ha una persona que en sap molt de tot el que passa en el món mundial i algun cop l’he pogut escoltar i fins i tot parlar-hi. És d’aquells que llegeixen set o vuit diaris al dia, en cinc idiomes, i que amb poc més de 40 anys té una visió privilegiada del món. De les persones que conec, només Jordi Pujol feia alguna cosa semblant (deixant de banda el seu clan familiar, sens dubte ja ens agradaria veure el nivell que tenia Pujol a la nostra política, dit sigui de passada).

Li vaig preguntar a aquest paio de qui us parlo quins problemes tindríem en el futur en això de la geopolítica mundial, la seva especialitat, i la seva resposta em va deixar planxada: “La clau és la guerra entre el capitalisme de mercat i el capitalisme d’estat de la Xina, que sense oposició de cap tipus pot imposar el model econòmic que vulgui”.

He pensat en això quan he llegit que la Generalitat ha decidit supeditar els nous projectes d’energia renovable a l’acceptació social. Enmig d’una crisi energètica bestial, amb preus disparats, fiem les úniques fonts d’energia als nimbys (acrònim de not in my backyard, “no al meu pati del darrere”), els poderosos representants de la cultura del no. L’esborrany d’aquesta nova llei del Govern parla de la participació ciutadana i el rebuig social, coses que sonen com a promesa que no hi haurà cap desgraciat que pugui tirar endavant un parc eòlic a Catalunya.

En els obscurs anys del franquisme no hi havia nimbys, esclar, i es van fer els pantans i les centrals nuclears. Ara estem una democràcia i més ens val preservar-la (no m’agradaria precisament ser a la Xina), però de vegades se’ns mengen els petits monstres que nosaltres mateixos hem creat amb la discutible idea que tothom ha d’estar sempre content.

¿No som capaços de ser democràtics i alhora no dilapidar el nostre futur com a sistema? Més ens val, si no volem acabar dominats pel capitalisme d’estat.