Necessitat de la col·laboració publicoprivada

BarcelonaEl dilluns dia 13 la ministra de Sanitat, Mónica García, feia públiques les referències bàsiques de la futura llei de gestió pública i integritat del Sistema Nacional de Salut, que en grans línies apuntava a una certa demonització de les empreses privades en la prestació de serveis públics sanitaris.

Novament trobem un debat gens acurat, de bons i dolents, en què la diferència seria l’ànim de lucre (obscè inclús, segons s’expressa en la nota de premsa del ministeri).

Molt sovint es confon el que és la provisió de serveis públics –és a dir, què s’ha de fer dins de les polítiques per donar determinades prestacions– amb qui els presta, que no cal que sigui cap institució ni l’administració pública, sinó que en multitud de situacions ho fan empreses. I ho fan de manera més eficient, atès que competeixen entre elles (per això és important desenvolupar polítiques afavoridores de la competència) i mostren interès a estalviar costos en la realització dels serveis, ja que d’aquesta manera podran oferir un preu més ajustat a la licitació del servei i ser-ne adjudicatàries.

En canvi, els incentius que pot tenir una administració no necessàriament són la reducció de costos per a un mateix servei, sinó que podrien ser altres, com ha posat de manifest la teoria de la burocràcia i altres aproximacions que han analitzat aquestes qüestions.

Afortunadament, a Catalunya, terra industrial i que durant anys i anys ha sigut la capital econòmica, hem entès el paper de l’empresa per fer avançar el nostre país. La manera de gestionar els recursos naturals i una presència feble de l’administració a grans trets en els últims 100 o 200 anys han fet que determinats serveis es desenvolupin mitjançant figures com van ser les mutualitats. Més en concret, el dèficit de serveis públics a Catalunya ha requerit l’existència d’operadors privats al llarg del segle XX que, amb la recuperació de la democràcia, d'una banda, i les nostres implantacions d’autogovern, de l'altra, han fet que integrem aquesta realitat dins d’un context d’economia social de mercat. Un sistema mixt, tant d’operadors públics com privats, per aprofitar la base per a un ràpid desplegament d’aquests serveis, siguin sanitaris, educatius, socials o d’altres tipus, tot aprofitant també la col·laboració publicoprivada en la prestació de serveis, a diferència d’altres comunitats autònomes on la presència privada ha sigut testimonial.

Si es parteix que, pel fet que sigui públic, és millor, ¿per què les obres públiques les fan les empreses privades (amb ànim de lucre, ja que cal retribuir el capital: si no hi ha beneficis ningú inverteix en l’empresa i aquesta fa fallida)? Molt probablement les fan empreses privades perquè suposen millores d’eficiència en la gestió que es reverteixen, gràcies a la competència, en millores de l’estalvi públic que podrem destinar o bé a altres despeses o bé a reduir impostos i tornar als ciutadans la significativa part dels diners que aporten al pressupost públic, que un recent estudi del Consell d'Economistes ha xifrat, en termes mitjans, al voltant del 40% de la seva renda, proporció gens menyspreable.

Addicionalment també cal introduir els principis d’autonomia financera i de lleialtat institucional de les administracions, pels quals s’ha de garantir el marc competencial de què la Constitució dota les comunitats autònomes i defugir de posicionaments de l’administració central que limiten (especialment a Catalunya) com les administracions volen oferir i produir els serveis sanitaris. Un altre exemple seria l’àmbit de l’habitatge, també de competència plena de les comunitats autònomes, però en què l’Estat intervé mitjançant la dotació de recursos per desplegar plans estatals tot i no tenir-ne la competència, per la qual cosa aquests recursos haurien de revertir-se al sistema de finançament de les comunitats autònomes.

Estem davant d’un nivell de despesa pública rellevant, que assoleix xifres històriques en termes del seu pes sobre el PIB, i cal que ens esforcem per ser molt més eficients en la gestió de la despesa pública, i la col·laboració publicoprivada té un paper positiu en aquest àmbit. Ens hem de preocupar per millorar i, fins i tot, augmentar-ne l'ús, més que no pas per reduir-la. I fer-ho intensament, com s’insinua en la consulta de la proposta normativa del ministeri.