L'or, signe dels temps

L’any 2025 s’inicia amb un panorama que en conjunt sembla favorable per a l’economia mundial, amb inflació decreixent i creixement a l’alça. La majoria de borses de valors del món desenvolupat van registrar un exercici 2024 esplèndid i les perspectives de creixement dels beneficis empresarials es mantenen positives de cara al 2025. Tanmateix, si afinem la mirada més enllà dels grans titulars, observem que gran part del dinamisme mundial depèn d’una sola economia, l’americana, mentre que els problemes s’acumulen als dos grans motors europeus, França i Alemanya, i l’economia xinesa perd impuls gradualment. En el fons de la imatge els nivells històricament elevats del deute públic en moltes economies, inclosa l’americana, i el temor a una guerra comercial entre les grans potències enfosqueixen el paisatge.

Sorprèn que malgrat el comportament brillant dels mercats financers i la fortalesa de l’economia americana en el seu conjunt, els consumidors d’aquest país no es mostrin prou satisfets amb la situació econòmica. En realitat, la bretxa entre la bona marxa de l’economia i el sentiment més aviat pessimista de la ciutadania no és un fenomen recent, sinó que sembla estructural. Segons Gallup, entre 1980 i els primers 2000 al voltant d'un 40% dels consumidors enquestats mostraven un raonable grau de satisfacció amb la situació econòmica. En canvi, al llarg de les dues últimes dècades aquest percentatge ha disminuït fins al 25%. Per explicar la dissociació entre les grans xifres macroeconòmiques i el sentiment de la ciutadania molts analistes assenyalen la frustració davant la percepció d’estancament i fins i tot de pèrdua de benestar de les classes mitjanes –fenomen que seria extensible, amb matisos, a aquest costat de l’Atlàntic.

Sembla paradoxal que una vegada superades la crisi financera i la pandèmia, i en un moment històric en què les noves tecnologies haurien de permetre un augment sense precedents de les capacitats productives, el que preval és la percepció d’incertesa i la desconfiança envers el futur. Un exemple d’aquesta pèrdua de confiança és l’evolució de l’or aquests últims anys. El preu de mercat del metall noble, que ha estat tradicionalment un valor refugi en temps d’incertesa, va començar una escalada imparable a partir d’octubre del 2022, amb un increment del 27% només el 2024, i va assolir un màxim històric, per sobre dels 2.700 dòlars per unça el trimestre passat.

L'impuls de diversificar inversions

Una part d’aquest augment exponencial del valor ve explicada per les compres de les classes adinerades de països emergents –com la Xina, l'Índia, Brasil i Rússia–, en un entorn de desconfiança amb la capacitat dels seus governs per garantir la preservació de la riquesa acumulada. No obstant, alguns bancs centrals s’han sumat a la festa revertint la tendència secular d’aquestes institucions a reduir els dipòsits en or com a actiu de reserva. En el cas particular de Rússia, aquesta renovada preferència per l’or és fàcilment explicable com a estratègia defensiva davant les sancions econòmiques imposades per Occident. Però en el cas dels bancs centrals de la Xina, Turquia o l'Índia, es tracta d’una estratègia premeditada de diversificació davant d’un context geopolític més incert. Una derivada perversa d’aquesta nova febre de l’or la trobem als països productors en zones de conflicte. Al Sudan, que pateix una sanguinària guerra civil des de l’abril del 2023, el comerç del metall, legal i de contraban, ha augmentat extraordinàriament, i ha finançat la compra d’armes per part de les faccions enfrontades. En aquest país castigat, la cobdícia dels forans pel metall preciós es converteix en maledicció per als nadius.

A l’Occident més desenvolupat aquest paper d’actiu refugi en un món incert el podria començar a jugar amb força l’or digital, és a dir, les criptomonedes i, en especial, el bitcoin. Com la seva contrapart física, aquest or digital no proporciona rendiments de cap mena i, a diferència del metall noble, no té cap ús industrial alternatiu. Té simplement el valor que els compradors li vulguin atribuir en un marc de demanda creixent contra una oferta limitada. A partir del 2025 les transaccions en aquest tipus d’actius començaran a estar regulades pel Reglament MiCA (markets in crypto-assets) i les principals entitats bancàries espanyoles ja han anunciat que l’oferiran als seus clients. Per altra banda, el president electe dels EUA, Donald Trump, ha afirmat la seva voluntat que el govern constitueixi un important fons de reserva denominat en criptomonedes. De fet, des que va guanyar les eleccions el valor del bitcoin s’ha disparat i no seria una sorpresa que altres governs prenguessin decisions similars –actualment el bitcoin ja es pot utilitzar com a mitjà d’intercanvi, i no només com a reserva de riquesa, a El Salvador.

La promesa de la revaloració sense límits

La desconfiança radical respecte dels estats i també dels bancs centrals és part essencial de la ideologia dominant en els cercles pròxims al president americà. Aquesta desconfiança s’estén a una part de la població que l’ha votat i que és la que més dificultats té per accedir als actius físics més bàsics, com l’habitatge. En compensació, aquest segment de la població es veurà més temptat a acumular el nou or digital, que sembla revalorar-se sense altre límit que la mateixa fe en què es continuarà revalorant. Actualment, l’emissió de bitcoin al món ha assolit un valor de mercat proper als dos bilions d’euros, superant amb escreix el PIB espanyol. On rau el seu límit? Com gairebé tot en economia, és una qüestió de confiança en les bondats dels nous actius digitals, però també de més desconfiança envers els actius que donen rendiments denominats en monedes emeses pels estats. Un signe del temps.