Bretxa de gènere en les pensions
Per a moltes dones, arribar a l’edat de jubilació no implica, com hauria de ser, un descans merescut després de dècades de feina, sinó l’entrada a una nova etapa d’inseguretat econòmica. El nostre sistema de pensions és, en essència, contributiu: es cobra en funció del que s’ha cotitzat. Això significa que si les trajectòries laborals han estat curtes, discontínues o amb salaris baixos, la pensió serà més baixa. I aquest és, precisament, el cas de moltes dones que actualment tenen més de 65 anys.
De mitjana, aquestes dones acumulen menys anys cotitzats i, quan han treballat, sovint ha estat a temps parcial o en sectors amb salaris més baixos. Això es tradueix en el fet que, actualment, la taxa de cobertura (és a dir, el percentatge de dones que cobren una pensió contributiva) és 27 punts inferior a la dels homes. També l’import mitjà de la pensió de jubilació entre les dones és un 34% inferior al dels homes. Aquesta diferència no és anecdòtica: representa una desigualtat profunda, persistent i evitable si s’hi posen les eines adequades.
La bretxa de gènere en les pensions és, en gran part, el reflex d’un mercat de treball que ha penalitzat, i encara penalitza, la maternitat i les cures. Tot i que les polítiques públiques han fet avenços, com l’equiparació del permís de paternitat al de maternitat, la realitat és que la criança continua recaient de forma molt desigual sobre les dones. Les dades mostren que les dones redueixen la jornada, renuncien a promocions o deixen temporalment la feina quan tenen fills. Els homes, en canvi, en general no pateixen penalitzacions laborals pel fet de ser pares.
A això s’hi afegeix un factor creixent i poc abordat: la cura de les persones grans. Amb una població cada cop més envellida i un sistema de dependència infradotat, les famílies assumeixen gran part del pes d’aquestes cures. I, dins de les famílies, majoritàriament les dones. Les dones de més de 50 anys són les principals cuidadores de persones grans dependents, una responsabilitat que afecta negativament les seves carreres laborals i que, per tant, es tradueix també en pensions més baixes. Aquesta realitat, sumada a l’endarreriment en l’edat de tenir fills, representa una doble penalització per a l'anomenada generació sandvitx, atrapada entre la criança dels fills i la cura dels progenitors.
Reduir la bretxa de gènere en les pensions exigeix actuar sobre les causes estructurals. En primer lloc, cal facilitar la conciliació entre vida laboral i familiar, amb polítiques públiques potents. La inversió en educació infantil de 0 a 2 anys, universal i gratuïta, ha demostrat tenir un impacte positiu en la participació laboral femenina i en la fecunditat, a més de millorar el desenvolupament infantil, especialment entre els infants més vulnerables.
En segon lloc, cal desenvolupar una xarxa pública de serveis de cura per a persones dependents. No podem continuar delegant aquesta responsabilitat en les dones, amb el cost que això suposa per a les seves trajectòries professionals i les seves pensions futures. I, finalment, cal continuar avançant en la corresponsabilitat dins les llars. Els permisos de paternitat iguals i obligatoris són una eina clau, però no suficient. És necessari transformar les normes socials que segueixen associant la cura al rol femení.
La bretxa de gènere en les pensions no és un problema del passat ni una conseqüència inevitable de decisions individuals. És el resultat de dècades d’assignació desigual de responsabilitats i oportunitats, tant en l’àmbit laboral com en el domèstic. Si no s’hi actua de manera decidida, aquestes desigualtats es traslladaran a les pròximes generacions.
Avançar cap a un sistema de pensions més just i sostenible passa, inevitablement, per garantir que tothom pugui contribuir-hi en igualtat de condicions. Només així podrem assegurar que jubilar-se signifiqui, per a tothom, iniciar una etapa de vida digna i segura. Perquè les pensions no només reflecteixen el que hem cotitzat, sinó també com hem viscut i, sobretot, com hem estat tractades.