Quan arribin els milions d’Europa

Aquesta setmana el sector més ranci de la política espanyola ha fet un sentit homenatge a Los Toreros Muertos, el grup que va liderar el genial Pablo Carbonell, i a la cançó Yo no me llamo Javier. Va ser dijous, durant el judici sobre la caixa B del PP, quan Federico Trillo va dir que els pagaments al seu nom que apareixen als papers de Bárcenas no són vàlids. És més, va afegir: “Al PP ningú em diu Federico”.

La corrupció política no és una cosa ni molt menys nova, ni la cara dura que demostren alguns personatges o institucions fins a l’últim moment. Del “Tampoc vaig matar Kennedy” de Jordi Montull, ex director general del Palau de la Música, símbol vergonyós de la corrupció institucionalitzada made in Catalonia, vam passar a l’argument del seu advocat, encara més gràfic: “No és l’assassí de les nenes d’Alcàsser ni ha violat a ningú”.

Trillo fent un Yo no me llamo Javier, en aquests moments, em sembla en tot cas molt més desmoralitzador, particularment perquè estem en un moment en què tots necessitaríem més confiança en l’ètica i la moralitat de les institucions. Només la intervenció keynesiana de l’Estat sembla que ens pot treure d’aquesta situació en la qual ens trobem, i a força d’assolir un deute públic que no perquè sigui públic deixarem de pagar en els pròxims anys o dècades.

A punt de repartir els diners d’Europa, la gran milionada que ha de reactivar l’economia, fora bo tenir certa confiança en les persones que ens governen i, encara més important, en les institucions de control.

La meva opinió d’empresària (dic això perquè segurament si no fos empresària no hauria arribat a la mateixa conclusió) és que el pitjor de la corrupció és l’efecte que té en l’economia. Amb corrupció no hi ha competència justa, no hi ha transparència, ni hi ha estímuls (legítims) per a aquells que volem prosperar, només el desmoralitzador record que tot és mentida.