¿De veritat que no s'hi pot fer res? Les cinc grans incògnites del cas Celsa

BarcelonaL'històric canvi de mans de Celsa per una resolució judicial ha commocionat aquesta setmana el món de l'empresa catalana. Una branca de la família Rubiralta, que va crear un imperi pràcticament del no-res, ha vist com els fons aconseguien que el jutge triés el seu pla de viabilitat com el més adient per a la companyia i s'han quedat amb el 100% de l'empresa. El cas no té precedents i fa aflorar cinc qüestions sobre el procés que s'ha culminat aquesta mateixa setmana.

Per què el jutge és tan decisiu?

La resolució d'Álvaro Lobato, titular del jutjat mercantil número 2 de Barcelona, és la primera que es fa en aplicació de la transposició a Espanya dels principis europeus d'una llei per accelerar els processos de reestructuració de deute en empreses en problemes. El punt clau és que el jutge fixa el valor de l'empresa per sota del seu deute total i això entrega l'empresa als creditors. La decisió és dràstica perquè implica la pèrdua del 100% de les accions per part de la família que tenia la companyia, cosa que ha generat controvèrsia. Però el cert és que és un exemple del que el món liberal anomena the rule of law (imperi de la llei, textualment, però més habitualment conegut com a estat de dret) com a pilar clau del sistema econòmic. Així, una decisió judicial passa per davant de qualsevol altra consideració de tipus polític o social pel principi de la independència del poder judicial i la separació de poders. El mateix jutge recorda en la sentència que el que està fent és complir la llei. El món empresarial sovint clama contra la inseguretat jurídica que es produeix quan la política irromp en el món econòmic, i aquest ha estat el cas contrari: la llei per damunt de tot. Val a dir que la decisió del jutge es va prendre en un jutjat de primera instància i, per tant, tot i ser un precedent, no té per què marcar la línia del que decideixin altres jutges.

¿Els governs poden fer-hi res?

La pregunta ha recorregut aquesta setmana els passadissos i despatxos de l'administració i l'empresa. La primera impressió, i malgrat l'estreta relació que el president de Celsa, Francesc Rubiralta, havia cultivat durant anys amb els governs català i espanyol, és que no. "No s'hi pot fer absolutament res", explicaven fonts de l'administració catalana consultades aquesta setmana. Es tracta d'una decisió judicial adoptada en compliment de la llei en un cas que no admetia recurs. Sí que és cert que algunes veus encara mantenen que l'Estat podria evitar el canvi de mans, però l'executiu, per boca de Nadia Calviño, ha dit que "respecta" la sentència. Amb tot, alguns entorns apunten que "un decret llei del govern ho podria tombar". De fet, i segons ha pogut saber l'ARA, s'especula que un eventual fre a aquesta decisió pugui entrar a la negociació per a la investidura de Pedro Sánchez, on Junts i Esquerra són imprescindibles.

¿En què es van equivocar els Rubiralta?

Diferents fonts empresarials de primer nivell consultades aquesta setmana apunten que el pecat original dels Rubiralta va ser sobreendeutar tant la companyia, amb un passiu que ronda els 3.000 milions, superior als 2.800 milions que, segons l'expert independent, val Celsa. Però els casos d'empreses molt endeutades que no canvien de propietat són freqüents; aquí la clau radica en la nul·la voluntat de Francesc Rubiralta, hereu de l'imperi i president de la companyia, d'arribar a un acord amb els fons. En el seu dia, els creditors proposaven una alternativa on a canvi d'una quitança de 500 milions de deute es quedaven amb el 49% de la companyia, no amb el 100%, però Celsa es va negar a acceptar aquesta opció. L'agressiva negociació de Rubiralta va portar el cas al jutjat, que ha vist més clar el pla dels fons.

¿En què surten guanyant Celsa i els treballadors?

Si el jutge ha preferit l'opció dels fons és perquè veu més viable el pla que proposaven. En essència, el deute de la companyia es redueix en 1.352 milions d'euros i s'amplien terminis de la resta del deute. "Era una empresa en una situació molt compromesa i ara serà una empresa totalment viable", apunten fonts financeres. I tant per al projecte empresarial en si com per als treballadors, com millor sigui la situació econòmica de l'empresa, més garanties tindran sobre la seva continuïtat. Els treballadors, que en el seu moment s'havien posicionat del costat del pla dels Rubiralta i contra el fons, han mantingut aquesta setmana un perfil baix i s'han limitat a recordar que entre els compromisos dels fons hi ha el manteniment de la seu social a Catalunya i el dels llocs de treball.

Quin negoci faran els fons?

El negoci serà formidable. La banca espanyola, que tenia el crèdit de dubtós retorn de Celsa, va vendre durant anys aquest passiu a fons de capital risc que sí que podia assumir aquesta incertesa. "La banca ha estat molt apretada per Frankfurt", diu un financer, en referència al Banc Central Europeu. Així, els fons van aconseguir aquest passiu de 3.000 milions a un preu que ronda els 500 milions, i ara tenen una empresa valorada en uns 2.800 milions. Amb tot, els fons van amb peus de plom aquesta setmana: han recordat el seu compromís amb la continuïtat del projecte i han anunciat que el pròxim president serà Rafael Villaseca, tot un pes pesant de l'empresa catalana, molt ben connectat amb el PSOE i amb La Caixa. El principal temor que hi ha sobre la taula és que els fons venguin parts de la companyia (Celsa té sis grans unitats de negoci) per reduir el deute, una de les prioritats que els nous propietaris s'han marcat. A més, els fons, per definició, consisteix en comprar barat i vendre a un preu superior; habitualment la seva permanència en les empreses ronda entre els cinc i set anys de marge. I per això en molts àmbits es dona per fet que Catalunya, que escasseja en grans empreses, veurà com Celsa, la quarta més gran del país per facturació, passa a ser una companyia més petita.