En què t'afecta l'opa al Sabadell

BarcelonaProp de 200.000 accionistes del Banc Sabadell poden veure's abocats a prendre una decisió en els pròxims mesos: la de dir si venen les seves accions al BBVA a canvi de títols de l'entitat d'origen basc. Si el 50,01% de l’accionariat hi està d’acord, el centenari banc d’origen vallesà desapareixerà i passarà a formar part d’un superbanc que estaria entre els deu més grans d’Europa. 

Però el cert és que la importància del Sabadell va molt més enllà dels 200.000 accionistes minoritaris i els institucionals que hi han invertit. El seu impacte afecta el conjunt de l’economia catalana i espanyola, i es deixa notar en el dia a dia dels ciutadans. Aquests en són alguns exemples.

Empreses sense xarxa

En entorns econòmics sovint es parla dels bancs com a “hospitals de les empreses”. Cal tenir en compte que, quan una empresa fa fallida, això pot respondre a un desequilibri en el seu balanç o a les pèrdues reiterades que ningú vol eixugar. Però també hi ha casos de morts d’empreses completament solvents i rendibles que cauen per una necessitat puntual de finançament. És en aquest sentit que la desaparició d’un banc és una molt mala notícia per al conjunt del teixit empresarial, una situació que també comparteixen els autònoms. 

La història econòmica del nostre país té un exemple ben recent. Durant la Gran Recessió, agreujada a Espanya pel boom immobiliari, la desconfiança entre bancs va fer que les entitats deixessin de prestar diners a clients i empreses per reforçar els seus balanços malmesos. 

Allò no només va afectar els ingressos de la banca; sobretot, va suposar un veritable desastre per a l’economia productiva, que va veure com milers d’empreses tancaven perquè no podien trobar finançament per fer front a necessitats puntuals de tresoreria. El tancament d’empreses va disparar l’atur, cosa que va ensorrar el consum; tot plegat va pintar el fresc de la crisi econòmica més gran que ha viscut Espanya des de la Guerra Civil.  

La desaparició de qualsevol gran banc és greu, però ho és especialment en un mercat tan concentrat com l’espanyol, i més encara quan l’entitat que pot desaparèixer és el Banc Sabadell, fundat el 1881 i amb una trajectòria de molta relació amb les empreses. De fet, l’entitat treballa amb la meitat de les pimes d’Espanya, i amb dues de cada tres petites i mitjanes empreses a Catalunya. Els càlculs del sector són doblement aclaridors: les pimes amb menys de 10 milions de facturació treballen de mitjana amb 2,8 bancs, i les que facturen més de 10 milions treballen de mitjana amb 3,7 bancs. En tots dos casos, la desaparició d’un banc reduiria dràsticament les alternatives.

En el sector financer insisteixen en un exemple: si una empresa que té una pòlissa per un milió d’euros amb una entitat i una altra pòlissa d’un milió d’euros en una altra, si les dues entitats es fusionen perd una de les dues pòlisses per una qüestió de diversificació de riscos.

Aquesta situació seria especialment negativa a Catalunya (primer exportador d’Espanya), però també a altres comunitats com el País Valencià i el conjunt del llevant espanyol. ¿Què suposaria la desaparició d’un banc en un mercat en què des de l’any 2008 fins ara hem passat de 62 entitats a una dotzena, amb només quatre de grans? Hi ha diferents càlculs al respecte. La patronal Pimec va calcular recentment, a partir de la mitjana de reducció de crèdit que s’ha produït en les tres últimes fusions a Espanya, que la caiguda del crèdit disponible seria d’un 8%, el que equivaldria a 54.000 milions d’euros menys. La Cambra, per boca del seu president, Josep Santacreu, hi ha insistit: "La principal font de preocupació és el presumible risc de disminució de l'oferta de crèdit derivada d'una concentració bancària més alta". Amb tot, Carlos Torres, president del BBVA, insistia aquesta setmana que el crèdit no només no disminuirà, sinó que creixerà. "Quin sentit tindria per nosaltres que no fos així?", es preguntava en un acte a Esade.

Pitjors serveis financers

Administracions de tots els colors, patronals i sindicats han sortit en bloc contra aquesta opa. La raó principal és que, en termes de competència, els ciutadans tindran menys on triar. El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha rebutjat l'operació apuntant que "no beneficia en res a la competència" i que "de concentració ja n'hi ha prou al sistema financer", a més d'apuntar que "perjudica la inclusió financera". L'organisme català de la competència, l'ACCO, lamenta per boca del seu president, Roger Loppacher, que la situació és "oligopolística" i que Catalunya seria la comunitat més afectada per la fusió.

En què pateixen els ciutadans l’alta concentració d’entitats en el sector financer? La lògica econòmica indica que, a menys competència, més capacitat de les empreses per apujar preus i donar pitjor servei. Pel que fa al servei, una conseqüència directa de la crisi financera és que s’han perdut 120.000 llocs de treball i s’han tancat milers d’oficines. Del 2008 al 2022, a Espanya es va passar de més de 45.000 oficines a escassament 16.000, una caiguda del 60%. Això ha propiciat un intens debat sobre les necessitats d’inclusió financera d'uns col·lectius determinats, especialment els de la gent gran i els de les zones rurals. Els càlculs de Pimec són que, si la fusió tira endavant, el BBVA tancaria entre 883 i 589 oficines. La mateixa entitat ha reconegut que preveu tancar fins a 300 oficines en tres anys.

I, pel que fa als preus, recentment a l’Estat hi ha hagut un exemple palmari del mal que pot fer una concentració excessiva d’entitats. El 2022 i el 2023 es va produir una pujada abrupta de tipus, i un encariment del diner que va posar difícils les coses als clients hipotecats. Els preus dels préstecs es van enfilar ràpidament fins al 5%, però els bancs només pagaven un 1,4% pels dipòsits dels clients. Segons Morgan Stanley, els bancs espanyols només van traslladar als dipòsits el 35% de l’encariment, molt per sota de la banca francesa (43%), la italiana (47%) o la belga (66%). El Banc d’Espanya també va constatar aquesta gasiveria de les entitats espanyoles a l’hora de pagar els dipòsits, lluny dels seus grans socis europeus i només al nivell d’Itàlia. 

Adeu a un altre despatx de poder

Catalunya no té cap ministre d’Economia ni d’Hisenda des de l’any 1933. Són 91 anys i molts economistes atribueixen aquesta anomalia (en aquest temps n’hi ha hagut 18 de madrilenys, deu d’andalusos o set de gallecs) l’històric greuge català en matèria de finançament. De fet, en alguns dels principals despatxos de l’economia catalana hi ha el convenciment que, atès que el món públic és hostil als alts càrrecs catalans, cal fer una aposta pel món privat i l’empresa per prendre decisions i poder ser influents en l’àmbit econòmic. 

El del Banc Sabadell és un dels últims grans despatxos de poder que queden a Catalunya. Al marge de la magnitud de l’empresa, els bancs tenen influència en molts altres àmbits i Josep Oliu té un lloc, per aquesta raó, en el gotha dels catalans més poderosos. El 2017, després d’una operació d’Estat en què es va implicar des del rei Felip VI fins al president Rajoy i diferents ministres, 20 de les 100 grans empreses catalanes (entre elles el Sabadell) van treure la seu social de Catalunya, en una decisió que en molts casos va ser molt cosmètica perquè les seus operatives es van mantenir al Principat. 

Però la desaparició d’un banc com el Sabadell no seria cosmètica, com va acreditar el final d’Unnim i CatalunyaCaixa, i seria una pèrdua clara d’influència per al conjunt de Catalunya a favor de Madrid i en part d’Euskadi. 

Menys feina, pitjor feina

Catalunya té un dèficit històric d’empreses realment grans. El Banc Sabadell, amb un total de 19.000 treballadors, és una de les cinc principals companyies del país. Els experts expliquen que les grans empreses són necessàries perquè tenen més múscul per invertir en innovació i perquè les seves condicions laborals són millors que les de les pimes. 

Si el Banc Sabadell fos absorbit pel BBVA es produiria una retallada de plantilla que a hores d'ara és difícil de quantificar. Els sindicats UGT i CCOO, que també rebutgen l’opa, van quantificar recentment la tisorada: segons els seus càlculs, els treballadors afectats serien entre 7.600 i 10.500.