Segur?

Últimament, per casualitat o no, em truquen al mòbil per oferir-me assegurances. De tot tipus. “No et posis una alarma a casa, val més que agafis una bona assegurança”. “A tercers? Millor a tot risc!” “Res, necessites una assegurança de vida per viure tranquil”, em diuen mentre intenten que no m’adoni que per cobrar-la primer m’hauré de morir.

I entre trucada i trucada, una reflexió que em fa perdre la son: quina assegurança tenim els emprenedors quan decidim muntar una empresa? Demano a les companyies asseguradores que m’assegurin l’èxit d’un projecte nou. “Impossible”, diuen. La raó, segurament, és que és molt més probable el fracàs que l’èxit, i les assegurances, al cap i a la fi, es basen en jocs de probabilitats. Si a tots els clients d’una assegurança de llar els entressin a robar el mateix dia, l’asseguradora probablement hauria de tancar. O potser no, perquè hi ha empreses que reasseguren les asseguradores.

La reflexió, però, és la següent: si és impossible assegurar l’èxit, i el fracàs és molt més probable, per què seguim venent l’emprenedoria com una gran solució a la crisi? ¿Que no sabem que per arribar a una mínima solució primer haurem de passar, precisament, per perdre-hi tots en els milers de fracassos?

Defensar l’emprenedoria com una professió més és clau, per netejar la imatge que hi ha en l’imaginari col·lectiu de l’empresari malvat. Però, compte! Si ens passem i defensem l’emprenedoria com l’única professió haurem d’acabar creant assegurances d’èxit per a emprenedors... i alhora veurem morir l’emprenedoria.