Retrat íntim del pas de Draghi pel BCE

BarcelonaNo fa ni un any que Mario Draghi va ser nomenat primer ministre d’Itàlia com a líder d’un govern d’unitat nacional i el seu nom ja sona com a possible president del país, en disputa amb Silvio Berlusconi. Abans, Draghi es va guanyar el prestigi com a president del Banc Central Europeu. Ara per fi s’ha traduït el millor llibre que s’ha escrit del seu pas per Frankfurt: Mario Draghi, el artífice (Deusto), que conté molts detalls sucosos sobre el funcionament de la tecnoestructura europea.

1. Un aspecte poc conegut és que Draghi va quedar orfe als 15 anys. Els seus pares es van morir molt seguidament i ell, el primogènit, va fer de cap de la família, cuidant els seus dos germans amb l’ajut d’una tieta. “Recordo que als 16 anys, en tornar d’unes vacances amb un amic, ell podia fer el que volgués; jo, en canvi, em vaig trobar esperant-me a casa un cúmul de correspondència per despatxar i factures per pagar”, va explicar en una entrevista.

2. Tot i la pèrdua prematura, sembla que el gust per la banca li ve de família: el seu pare va treballar al Banc d’Itàlia i Draghi també hi va recalar, primer com a assessor econòmic i, el 2005, com a president a proposta del govern de Silvio Berlusconi, amb qui ara es disputa la presidència del país. Allà es va fer famós per delegar i quedar-se al marge de les trifulgues. “On és Draghi? En una altra banda”, es deia amb sorna als despatxos.

3. El capítol clau de la presidència de Draghi al BCE, i també del llibre, és la famosa promesa de fer “el que calgui” per salvar l’euro (“whatever it takes”, en anglès). Pronunciada en el pitjor moment de la crisi del deute, amb les primes de risc de molts països disparades, allò va canviar el curs de la història. Tot i que l’actual vicepresident del BCE, Luis de Guindos, va escriure en un llibre que les paraules de Draghi el van deixar “un tanto frío ”, en realitat va ser un moment decisiu. Però no ho semblava poc abans de la conferència en què ho va dir. “Preneu-vos tot el temps que vulgueu, jo no tinc gaire a dir”, va dir Draghi als seus companys de taula rodona. De fet, el missatge de Draghi ha passat a la història, però sorprèn que uns dies abans havia dit alguna cosa semblant a Le Monde -“L’euro és irrevocable”- que va passar inadvertida. Una qüestió clau, segurament, és que el “whatever it takes ” el va llançar en una trobada amb actors importants del món financer a Londres i quan sabia que tothom l’escoltava.

4. El més sorprenent de tot és que, quan va fer la seva promesa, Draghi no tenia res concret previst. Cap pla d’actuació. A la següent reunió del consell de govern del BCE els governadors dels bancs centrals de tot el continent “es queden desconcertats” quan Draghi “revela que no té res concret per proposar”. Durant un sopar “demana als governadors que es quedin després per fer una pluja d’idees”. Al final de la nit la distància amb personalitats com l’alemany Jens Weidmann, president del Bundesbank, és enorme.

5. Alemanya és la gran creu de Draghi durant tot el seu mandat. Tot i l’afinitat que sent pels valors germànics, xoca reiteradament amb Weidmann, que s’hi enfronta al BCE i que arriba a testificar davant del Tribunal Constitucional alemany contra el programa de compra de deute dels països que ha impulsat Draghi. I també topa amb Wolfgang Schäuble, el ministre de Finances d’Angela Merkel, que fins i tot insinua que Draghi té la culpa de l’alça del populisme i l’extrema dreta germànica. “En pots estar orgullós. Si a Alemanya aquest partit [l’ultradretà AfD] sembla innovador i rep suports, la meitat del mèrit és atribuïble a les teves polítiques”, li diu Schäuble. “A la feina no m’agafo res com a personal”, diu Draghi més tard.

6. Merkel, en canvi, és una aliada de l’italià i sovint fa d’àrbitre entre Draghi i el tàndem Weidmann-Schäuble. Aquest últim reclama que no ajudi els països del sud però, alhora, tracta d’influir repetidament en el BCE. “No obeïm els polítics perquè som independents, com estableix la llei”, es defensa Draghi. Amb Merkel es respecten i el banquer la visita repetidament a Berlín. “Ha invertit molt en aquesta relació”, explica una font al llibre.

7. El repte pendent de Draghi és la condicionalitat. El seu predecessor, Jean-Claude Trichet, amb qui parlava sovint, deia que era imprescindible que els ajuts del BCE als països tinguessin condicions a canvi. Draghi no ho va acabar de fer i a mesura que les primes de risc queien, l’impuls reformador va caure a la mateixa velocitat. Això no ha passat ara amb els fons Next Generation, que per exemple estan arribant a Espanya a canvi de la reforma laboral i la de les pensions. Però ningú discuteix que Draghi va fer el que havia de fer i que segurament no tothom podia fer.