El retorn de seus empresarials, una amnistia impossible

BarcelonaDes de fa sis anys, les rodes de premsa de resultats trimestrals dels bancs catalans amb seu en terres valencianes compten amb un nou element en la seva litúrgia. En algun moment, algun periodista dels mitjans catalans alça la mà i formula una versió d’aquesta pregunta: “¿Es plantegen la decisió de retornar la seu social a Catalunya?” La pregunta sol anar acompanyada de somriures dels assistents en un acte on tothom en sap la resposta. Qui ha hagut de respondre-la han estat els successius presidents i consellers delegats de CaixaBank i del Banc Sabadell: Jordi Gual, José Ignacio Goirigolzarri, Gonzalo Gortázar, Josep Oliu, Jaume Guardiola i César González-Bueno. Tots ells, amb paraules mesurades, han donat cíclicament formes diverses a una negativa que mai ha deixat de ser rotunda. 

I això ha estat així malgrat l’evident desescalada de la tensió política que va arribar al punt culminant l’octubre del 2017, amb la violenta intervenció policial durant l’1-O, i el 2019, amb els aldarulls posteriors a l'anunci d’una sentència que condemnava a un segle de presó els responsables polítics d’aquella votació. Tant ha canviat el clima polític, que ara per ara Pedro Sánchez està en mans de Junts per poder presidir el govern espanyol i l’amnistia es comença a veure com una possibilitat. Però això no ha canviat ni un mil·límetre l’anàlisi de les grans empreses i bancs catalans que van traslladar la seu social enmig de fortes pressions del PP i de la Casa del Rei, amb retirades milionàries de diners incloses. Allò va propiciar una allau de canvis de seus socials a partir de l’octubre del 2017 i va donar ales al discurs decadentista de la ruïna catalana que esperonen els opositors polítics al Procés. El cert és que ni una sola gran empresa ha rectificat encara el canvi de seu social. 

Les que van patir una pressió més forta i van ser les primeres a marxar-ne van ser les dues grans entitats financeres, CaixaBank i el Banc Sabadell. El banc presidit per Oliu anunciava l'adeu el dijous, 5 d’octubre del 2017, i s’avançava un dia a CaixaBank. Quan se'ls pregunta avui sobre si tenen plans per tornar, la resposta és la de sempre: “No hi ha res, tothom se sent còmode i no hi ha cap pla”, diu una portaveu de l’entitat amb seu a Alacant. “I no crec que ningú es plantegi res”, afegeix. Des de més al sud de la Diagonal, a CaixaBank les coses tampoc han canviat: “El consell d’administració va acordar per unanimitat el trasllat del domicili social, sense imposar-hi cap condició. Cal recordar que les seus socials no tenen termini de vigència”, diu una portaveu de l’entitat que té la seu social a València i, des de la compra de Bankia, el gruix de personal dels serveis centrals a Madrid.

¿Què hi diuen la Fundació La Caixa i el seu hòlding inversor, Criteria, principals propietaris del banc català i agents més influents de l’empresa catalana? “És un tema que no tenim damunt la taula. Continuem operant amb normalitat”, diu un portaveu de la fundació i del hòlding, tots dos amb seu a Palma, a les Balears. Una font de l’àmbit financer insisteix en la idea: “Això no es planteja, no es parla, no es toca”. 

L’any 2018, l’ARA va fer un relat detallat de com es va produir aquella sortida de seus socials i va concloure que 20 de les 100 primeres empreses catalanes van dur a terme el canvi de seu. Sis anys més tard, ni una sola ha fet el camí invers. Si l'argumentari dels dos grans bancs catalans no s'ha mogut ni un mil·límetre, tampoc el de la resta d'empreses que fa sis anys van decidir emportar-se la seu social de Catalunya.

A l'asseguradora cotitzada Occident, sota control de la família Serra, la resposta és lacònica: "Actualment no ens plantegem cap canvi de seu social". En la mateixa línia hi ha l'agència de viatges online eDreams Odigeo i la cimentera Ciments Molins: la tornada de la seu social, no se la plantegen ara. En el primer cas diuen que "no hi ha plans per dur a terme cap canvi de seu social de les societats espanyoles del grup" i recorden que, tot i que l'oficina de Madrid acull aquestes seus, així com de l'empresa matriu del grup, Barcelona continua sent la seu central operativa i la de més creixement. En el cas de Planeta, el president del grup, José Creuheras, va dir ahir en la presentació del Premi Planeta que el retorn de la seu social a Catalunya "no està sobre la taula".

Altres gegants com Naturgy, Abertis, Applus+, Nexus Energia i Cellnex prefereixen no pronunciar-s'hi. És la posició oficial, però fonts pròximes a algunes d'elles asseguren, de nou, que no és un tema que sigui damunt la taula. Sobre aquesta decisió pesa una possible mala reacció dels mercats i dels clients. Algunes d'aquestes empreses, tot i que a dia d’avui sigui un tema que no es plantegen, afirmen que no han descartat mai la possibilitat de tornar i ho veurien amb bons ulls si es donessin les "condicions necessàries". Empreses com Zurich Espanya, Allianz Espanya, Grupo Hotusa, Tech Data Espanya, Torraspapel, Grupo Indukern, Ingram Micro, ISS Iberia i Cespa també formen part de la llista de les 20 empreses que van canviar de seu, però no han atès les demandes d'aquest diari.

Només es pot enumerar un retorn de seu entre les grans empreses, tot i que no entri en el top 100, i el va portar a terme la matriu d’Agbar, que va retornar el domicili social a Barcelona el setembre del 2018 quan va apreciar “estabilitat econòmica” a Catalunya. Val a dir que el seu model de negoci, basat en concessions de les administracions públiques, era un fort al·licient per tornar.

Una negativa tan categòrica i rotunda fa pensar que la causa del retorn de seus socials no ha comptat amb aliats destacats. Però el cert és que una persona s’hi ha compromès: Josep Sánchez Llibre, l’influent i hiperactiu president de la patronal Foment, històricament ben relacionada amb el grup La Caixa, recorda sovint el seu compromís amb el retorn dels domicilis socials de les grans empreses. El juny del 2021 afirmava que el nou clima polític ja permetia el retorn. “És molt difícil, però, si no ho aconseguim, haurem fracassat com a país”, deia aleshores. Quan va anunciar la seva candidatura per repetir al capdavant de Foment, va reiterar el discurs. ¿Per què manté oberta una batalla que, en el fons, incomoda La Caixa i les grans empreses?

“És un objectiu que té a la vida, hi creu de veritat, el que fa és desinflamar i per això no ha dit res de l’amnistia”, diuen des del seu entorn. “Cal recordar que, l’octubre del 2017, Foment tenia un president que sortia al carrer a manifestar-se amb una bandera espanyola”, afegeixen aquestes veus, en referència a Joaquim Gay de Montellà, que curiosament avui és el representant de torn de Foment al patronat de la Fundació La Caixa. Altres veus hi veuen un punt d’estratègia política: “És un missatge a l’independentisme: ‘Feu bondat i tornarem’”. 

El Govern, al seu torn, va passar de la indignació inicial a una certa indiferència. Tant la consellera d’Economia, Natàlia Mas, com el d’Empresa, Roger Torrent, han reiterat que l’executiu no vol oferir cap mena de bonificació fiscal o incentiu per ajudar les empreses a fer el pas. Fonts de l’executiu són clares: “Evidentment, al Govern li agradaria [que les grans empreses tornessin a Catalunya], però no és una gran preocupació”, expliquen. “Econòmicament estem bé i l’impacte que ha tingut el canvi de domicilis ha estat neutre”, afegeixen. 

En efecte, el relat apocalíptic respecte a l’impacte que es produiria en un moment en què unes 4.000 empreses van marxar de Catalunya no ha tingut res a veure amb la realitat. Catalunya ha mantingut un bon nivell pel que fa a exportacions, captació d’inversió estrangera i reducció de l’atur, dades en què continua millor que al conjunt de l’Estat. I amb el pas del temps ha guanyat pes la idea inicial que, en el fons, el que feien les empreses era canviar una adreça postal, amb un ínfim impacte en els negocis. 

El cert és que costa pensar en grans efectes econòmics quan molts dels canvis de seus van ser purament cosmètics. Malgrat que la llei de societats és molt clara i a l’article 9 estableix que el domicili social només es pot tenir on l’empresa tingui “la seva administració o direcció efectiva” o bé on sigui “el seu principal establiment o explotació”, la veritat és que això pràcticament no es dona, ni tan sols en les grans empreses, com va demostrar l’ARA el 2019 en un reportatge. Però el tema no ha merescut el seguiment jurídic de cap organisme.

De fet, Ciment Molins ha hagut de defensar als tribunals el canvi de seu. Part dels accionistes van litigar contra la decisió dels seus propis familiars d’endur-se la seu fora de Catalunya, en un moviment que consideraven fictici. No obstant això, el jutge el va avalar amb l’argument que n’hi ha prou que se celebrin els consells d’administració al lloc on hi ha la seu. El cas de Molins és certament gruixut: l’empresa, amb 6.000 treballadors a tot el món i seu operativa a Sant Vicenç dels Horts, tenia exactament quatre empleats a l’oficina de Madrid on va portar la seu social. 

La fugida massiva de seus socials sí que va sevir per dirigir políticament un missatge contra l’economia. Però el temps i les dades mostren que, superat el trauma del 2017 i part del 2018, el que passa amb la sortida d’empreses de Catalunya ho viu també Madrid (vegeu el gràfic) i els saldos nets de facturació de les empreses que hi porten la seu social menys el que es perd de les que en marxen afavoreix netament Catalunya respecte a la capital estatal. 

En els darrers dies s'ha parlat d'una última peça d'aquest trencaclosques. El 2017 es va escriure molt sobre el denominat decret Guindos, que va facilitar que les empreses, amb CaixaBank al capdavant, poguessin traslladar la seu de Catalunya d'urgència sense passar pel tràngol de la junta d'accionistes. Recentment s'ha especulat sobre si les negociacions per a la investidura de Sánchez podien comportar una exigència catalana: la revocació del decret. Però fonts de Junts contactades per aquest diari expliquen justament el contrari: que no volen canviar el decret que, de la mateixa manera que va propiciar una estampida, podria facilitar els retorns.

La conclusió de tot plegat és dura: el retorn d'empreses queda ara per ara en l'esfera del mite. L’octubre del 2017 el clima polític contra Catalunya estava marcat per l’ingominiós crit d’¡A por ellos! i les empreses el van seguir. Sis anys després, la paraula del moment és amnistia. Però les empreses, conscients del que podria suposar un retorn en termes d'imatge i possibles boicots, no semblen que l'hagin sentit.