Quintacolumnisme, nòmades i nostàlgics: viatge a la (presumpta) crisi de Barcelona

BarcelonaL’escena va tenir lloc al reservat d’un restaurant de la capital catalana fa algunes setmanes. El directiu d’una multinacional catalana lamentava que Barcelona havia perdut el dinamisme dels temps dels Jocs Olímpics, que estava avorrida i molt despenjada de Madrid. Un comensal li va replicar: “¿I no pot ser que ho vegis així perquè aleshores eres jove, que això sigui només nostàlgia?” El directiu, que va semblar sincerament compungit uns instants, va reflexionar: “Tu creus? No ho sé”. 

Els dubtes d’aquest destacat executiu són molt més que dubtes per a una part important de la societat barcelonina. Des de fa anys, a Catalunya i a Espanya s’ha dit i s'ha repetit que Barcelona viu una decadència acusada, que espanta inversions i que no té qualitat de vida; s’ha dit fins i tot que és la capital d’un país abocat a la “gana” i la “misèria”. Les hipèrboles a l’hora de referir-se a Barcelona no han trobat límits i han anat sovint de bracet de les desqualificacions que ha patit l’espai independentista. Les crítiques a la ciutat s’han vist atiades pel fet que a Barcelona l’alcaldessa és Ada Colau, dona i progressista, un perfil que encén determinats sectors. A l’Emprenem hem volgut posar dades i recollir veus per observar la qüestió i respondre a la pregunta: és Barcelona un Titanic econòmic?

Si ens guiem per dades convencionals, caldria començar pel nivell d’atur. Segons detalla Datosmacro.com, Barcelona és la gran capital espanyola amb una taxa més baixa d’atur (del 7,1%). La vigorosa i liberal Madrid en té un 7,8%; l’envejada Saragossa un 10,1%; la foral Bilbao s’enfila fins al 12,5%; la puixant València arriba al 12,9%; la popular Sevilla en té un 19,5%; i l’emergent Màlaga, de moda els últims temps, en presenta un 20,6%.

Potser el problema són els ingressos? Segons l’Idescat (l'Institut d'Estadística de Catalunya), el PIB per càpita a Barcelona superava els 46.000 euros el 2021. En renda per capita, quedava molt lluny dels nivells de San Francisco, sí, però a prop de Brussel·les i per sobre de Bremen, Moscou o Xangai, segons dades recopilades de l’OCDE. 

Pel que fa a la capacitat d’atraure inversió estrangera, els lectors de les seccions d’Economia dels diaris catalans han acabat gairebé tips de llegir notícies sobre l’aterratge d’empreses emergents o consolidades a la capital. El degoteig és constant i sovint va vinculat al sector tecnològic. Miquel Martí, conseller delegat de Tech Barcelona, explica amb poques paraules la tasca que ha fet l’entitat que dirigeix per promoure aquest sector i estimular la inversió estrangera: “És fàcil: quan vam començar això era una mica predicar al desert i ara estem a un nivell que mai havíem estat”. Martí, un dels directius que més bé coneix el sector tecnològic a Barcelona, apunta que l’èxit actual és “de ciutat i de país”, tot i afegeix: “És una cursa que mai s'acaba, perquè no hem arribat enlloc, això no va de rànquings”. Segons explica, el que li tocaria ara a Barcelona és conrear “casos d’èxit que siguin menys Glovo i més Fractus, que surtin de la nostra pròpia recerca”. Amb tot, la situació és dolça i en dona les raons: “La part evident és la marca de la ciutat i l’estil de vida, que és un ecosistema madur i que el cost de vida és competitiu; Barcelona està ben connectada per transport i els fusos horaris, és un entorn idíl·lic”.

Qui pot donar un exemple molt concret i molt aclaridor d'aquest context “idíl·lic” és l’emprenedor suec David Bäckström, que fa més de dues dècades que és a Barcelona, on ha impulsat amb èxit dues empreses, European Telemedicine Clinic i la fintech Sequra. A Telemedicine, que té un miler de treballadors actualment, buscaven professionals, sovint relacionats amb àrees com la radiologia, i van aplicar una fórmula trencadora: “Als hospitals normals, aquesta mena de metges són al soterrani, no tenen ni finestres. Nosaltres els posàvem a la planta 22 de la torre Mapfre, enmig del cel, i van començar a arribar professionals d’alt nivell”.

I amb els professionals han arribat les empreses, també multinacionals, que han muntat a Barcelona diferents hubs. La llista gairebé funciona com un alfabet: Accenture, Alexion, Allianz, Bayer, Bitpanda, Boehringer Ingelheim, Centiro, Cisco Systems, Danone, Dedalus, HP, IBM, King, Lidl, ManoMano, MediaMarkt, Nestlé, Novartis, Ocado Technologies, Oracle, Pepsico, Riot Games, Roche, Schneider Electric, Siemens i T-Systems hi tenen seus. Gegants com Microsoft, Meta, Amazon i Apple també hi tenen presència i la llista d’unicorns globals comença a tenir una certa entitat: eDreams, Glovo, Factorial, Wallbox i TravelPerk.  

L’última d’aquestes operacions a la presumptament decadent Barcelona ha estat AstraZeneca, que ha firmat la inversió més gran de la història de Catalunya en matèria de R+D, amb 800 milions d’euros previstos i la contractació de mil professionals. El seu màxim responsable, Gonzalo de Miquel, explica a l’ARA com va anar l'elecció: “Primer vam fer una anàlisi i ens va semblar que podia ser una aposta d’èxit situar a Barcelona un centre d'Alexion [la filial de malalties minoritàies] al març del 2022”. “En l'àmbit farma, Barcelona és molt reconeguda com a hub de referència, encara que aquí no ens ho acabem de creure, però l’entorn és immillorable, amb una llarga tradició, hospitals, centres d’investigació”, enumera. El fet clau perquè AstraZeneca hi redoblés la inversió va ser el ràpid ritme de contractació de professionals: “Ha estat un tema de talent disponible; potser no ens n’adonem, però és enorme, i també és molt fàcil atraure talent de fora”, afegeix De Miquel. Les dades d’Alexion ho avalen: “Tenim més de vint nacionalitats, l’última persona contractada és australiana i el 35% dels contractes són de gent de fora contenta de venir a viure aquí”. 

Per raons semblants, Barcelona també és una potència pel que fa a organització de fires, amb l’ISE de l’audiovisual i el Mobile World Congress (ambicionat per París o Madrid, però lligat a la capital catalana fins al 2030) al capdavant. Totes dues són referències indiscutides d’àmbit mundial.  

Però aquest mateix magnetisme ha esdevingut el gran problema de la ciutat. La gestió del turisme és ara mateix un dels grans temes de la campanya electoral a l’alcaldia. Des de fa anys, el sector és motor econòmic de la ciutat, que apareix en multitud de rànquings de destinacions preferides internacionals amb una marca a prova de bomba. El turisme és l’èxit de l’hostaleria i la restauració, però també l'encariment de pisos, gentrificació, expulsió de classes mitjanes i dificultats de convivència. Hi ha un debat encès sobre la qualitat dels visitants de Barcelona i les complicacions mediambientals que comporta l’arribada del turisme, com es va veure en la frustrada ampliació d’un aeroport del Prat que ja mira de prop l’arribada al seu límit de capacitat, fixat en 55 milions de passatgers a l’any. En l’imaginari col·lectiu, hi tenen un pes important els grups de turistes britànics que practiquen a la ciutat el turisme de borratxera. 

La realitat és més complexa i hi ha dades que apunten que hi ha un turisme de qualitat que gasta, en alguns casos molt. Alguns exemples: segons apunten fonts del sector a l’ARA, la botiga de Louis Vuitton a l’exclusiu passeig de Gràcia és la segona del món per al gegant del luxe en vendes per metre quadrat. Els seus ingressos dupliquen els de la botiga que la mateixa empresa té a Madrid, en unes dades que fonts oficials de Louis Vutton no confirmen. Al mateix eix de l’Eixample hi té botiga la catalana Santa Eulàlia. El seu propietari, Lluís Sans, explica que es tracta de la botiga de moda de luxe multimarca amb les vendes més elevades d’Espanya. I aquest empresari veu marge per créixer: “El turisme de la UE i l’americà ja estan recuperats, falta l’asiàtic, que està a un 20% del que hi havia abans de la pandèmia”. 

Un dels economistes catalans de més prestigi a escala mundial, Jordi Galí, atén l’Emprenem per apuntar que el turisme no és una font de riquesa, sinó més aviat un fre al creixement de la capital. “Barcelona està assignant cada cop més recursos a activitats de baix valor afegit per persona i de baix creixement de productivitat -explica- i no és la manera de construir una societat que permeti mantenir uns serveis públics de qualitat”. Fruit d’aquesta situació, que vincula als llocs de treball de baixa remuneració del turisme, el creixement de la renda disponible per habitant en termes reals ha estat molt baix: “Del 0,33% anual entre el 2002 i el 2022”. 

La captació d’empleats estrangers tampoc convenç Galí, que recorda que no és el mateix un repartidor de Glovo que un enginyer de Google, i expressa dubtes sobre si els nòmades digitals acaben pagant els impostos aquí. Aquest economista posa el focus en preocupacions a més llarg termini: “La pèrdua de capital humà dels joves barcelonins més ben preparats potser serà irreversible”. “Qui voldrà tornar amb condicions salarials tan diferents a una ciutat presa pels turistes, amb habitatge car i on ja no hi té amics?”

L’economista ja va explicar la seva fórmula en aquest article a l’ARA: “Cal aturar l’epidèmia del turisme de masses, amb taxes dissuasòries i conversió d’hotels en habitatge residencial”. També es declara partidari de reduir els impostos a “activitats associades a persones altament qualificades, amb alts nivells salarials i de riquesa”.

Barcelona no és un racó de l’Edèn. Aparador global ple de les desigualtats pròpies de les grans ciutats, té situacions de precarietat laboral i una evident emergència habitacional. S’hi suma una secular incapacitat de l’emprenedoria catalana per fer el salt de la pime als grans gegants empresarials, que es reflecteix en una manca de despatxos veritablement influents. Però és la mateixa capital que no deixa d’atraure negocis, que manté el dinamisme i on es formen directius de nivell mundial. ¿Per què, al marge de la realitat i de les dades, hi ha un discurs tan viu del que s’ha anomenat decadentisme màgic? Un empresari important de la ciutat ho explica així: “Tenim una quinta columna, la que va finançar la campanya a Valls, que ven el relat que Madrid va disparat i Barcelona és una merda, i no és veritat: Madrid va disparat i Barcelona també, en tots els sentits”.