Una reforma financera radicalment conservadora

Tothom sembla coincidir que el principal problema al qual ens enfrontem ara mateix és la manca de crèdit per a les empreses. Per això la prioritat dels governs i de la UE està centrada a netejar els balanços bancaris d'actius malmesos per la crisi immobiliària, per tal que tornin a finançar l'economia productiva, i així engegar altre cop el cicle virtuós de creació de llocs de treball, producció, poder adquisitiu, demanda i consum. Però ja fa sis anys que dura la crisi financera i els responsables econòmics encara hi estan buscant explicacions i solucions satisfactòries.

Com a molt, la reforma bancària aspira a tornar al lloc on érem, potser amb una mica més de disciplina i transparència. Potser seria el moment de provar una solució realment radical: organitzar el sistema financer exigint que asseguri tots els seus dipòsits amb un 100% de reserves, la qual cosa seria una solució conservadora, perquè el primer objectiu seria reduir al màxim el risc financer. Aquesta solució ja va ser seriosament estudiada per Franklin D. Roosevelt als anys 30, quan va ser proposada per un grup d'economistes molt respectats en aquella època. Finalment, però, no es va implementar perquè els poders fàctics financers la consideraven del tot inacceptable per als seus interessos. Es va imposar, en canvi, una solució més moderada i arriscada, la Glass-Steagall Act del 1933, que separava regulatòriament la banca de dipòsits de la banca d'inversió. Una separació que Clinton va eliminar l'any 1999, en plena febre liberalitzadora, en dictaminar que en l'economia moderna ja no era apropiada; una decisió que molta gent creu que és en els orígens de la crisi actual.

Per entendre aquest debat, que ara es reprodueix, després d'una proposta feta per economistes de l'FMI, cal entendre que, en la pràctica, els bancs creen nou poder adquisitiu quan concedeixen un crèdit, i que l'únic límit que tenen és la seva por que no els puguin tornar el crèdit. D'aquesta manera, en la part alta del cicle generen grans quantitats de diner que inflen bombolles destinades a rebentar, mentre que quan s'acaba la ficció contrauen amb el mateix vigor l'accés al crèdit, i provoquen una gran recessió o fins i tot una depressió. Potser ha arribat el moment de reprendre el control del cicle financer amb criteris de bé comú, que no sempre coincideix amb el benefici particular dels qui més tenen.

Marcel Coderch és enginyer