No sé vosaltres, però jo gairebé mai he pogut mantenir una videotrucada per Skype en la qual tot funcionés perfectament. He utilitzat aquesta eina per parlar amb possibles socis a Colòmbia o per mantenir una reunió digital amb els nostres informàtics, que són fora de Barcelona. La paciència, ho he de dir, no és la meva principal virtut i si falla la connexió, el micro, la càmera o els altaveus em poso nerviosa.
Aquesta setmana, en canvi, he tingut a l’oficina, tancat i sense poder sortir, el nostre programador web. Estem canviant moltes coses i, farta de no poder-li dedicar temps, m’he tancat amb ell la meitat de la meva jornada per poder començar i acabar aquesta feina tan complicada de zeros i uns. I no sabeu com ha estat de productiu. Hi ha reunions que no serveixen de gran cosa, però d’altres que són un èxit per un motiu: quan estàs reunit amb algú no estàs disponible per fer una altra cosa.
El fet és que, entre un dia i un altre d’aquesta setmana, el meu col·lega informàtic m’ha parlat d’una cosa que revolucionarà el món de les reunions: la realitat virtual. Aquest any han començat a sortir al mercat les primeres ulleres de realitat virtual accessibles per al gran públic (menys de mil euros) i no serveixen només per matar marcians o fer karate.
I per a què serveixen, doncs? Segons em va explicar amb clarividència el meu company de fatigues d’aquesta setmana, per a milers de coses ben pràctiques. “¿No t’agradaria poder veure una casa abans de comprar-la? ¿O assistir a una reunió, cara a cara, amb un proveïdor a Rússia? Fins i tot et pots donar la mà, amb un guant especial”.
Estic segura que per als que tenim trenta-pocs anys estem en un món en què les coses no és que “són ja així”, sinó que “comencen a ser el que seran”.
El món que ens espera als resistents tecnològics serà increïble, i pot ser que fins i tot funcioni a la primera.