De passeig
Aquest matí, passejant pels carrerons del Born, m'he quedat embadocat davant d'una botiga ben curiosa. Es tracta d'un taller compartit per un sabater italià i una artesana argentina. Ell fa sabates de manera manual. Són les clàssiques angleses, de cordons. No tenen un disseny especialment trencador, ni són barates -costen entre 200 i 300 euros- però es veuen ben fetes, sabates de veritat. De les que quan te les poses te'n recordes de la cara d'aquell italià simpàtic que te les va fer, i molt probablement te'n recordes a fi de bé.
Asfalt a la bossa
Ella m'ha ensenyat el que a primer cop d'ull m'ha cridat més l'atenció de l'aparador, i que m'ha empès a obrir la porta i entrar: marroquineria feta amb cambres d'aire de pneumàtic reciclats de camió, de bicicleta i d'automòbil. Alguns dels models de bosses deixaven a la vista que la cambra havia estat reparada -encara portava encolat el pegat que s'hi havia fixat per solucionar una punxada de clau o una pessigada de llanta-. Les bosses, les carteres i fins i tot algunes sabates fetes amb aquest material m'han creat dues sensacions contradictòries.
Contradiccions
La primera sensació era ben positiva, i derivava d'aquesta percepció que ja comença a ser comuna i que diu que és bo reciclar, i que és fantàstic que algú agafi un material tan respectable com el cautxú i el transformi en objectes que tenen una segona vida o una tercera. El respecte pel material i per les mans de l'artesà que el transforma, és a dir, tot plegat, crea simpatia i ganes de comprar. Però, comptat i debatut, no ho he fet. Hi he pensat després. El cautxú reciclat és aspre, d'un negre gastat, no gaire bonic. Em recorda les piles de pneumàtics abandonats a les carreteres dels països pobres o d'alguns no tan pobres i força bruts. El fre ha pogut més que la motivació, heus aquí. Més 1 menys 1 igual a 0. 1 més 1 igual a dos. I compres.
Josep Maria Galí és professor d'Esade i consultor.