Com posar impostos als milmilionaris (i com no fer-ho)

Els rics són diferents dels altres. Tenen més diners i, a la majoria de llocs, paguen molts menys impostos. Seguint una definició àmplia del concepte d'ingressos que combina el consum i els canvis en el patrimoni net d'algú, els més rics dels Estats Units paguen només uns quants cèntims per cada dòlar de la seva fortuna. Darrerament, aquestes fortunes han augmentat gràcies a un mercat de valors en augment.

Un estudi va descobrir que les plusvàlues no realitzades representen 6 bilions de dòlars dels 11 bilions de dòlars de riquesa que tenen els nord-americans més rics. Des del 2023, a mesura que el frenesí de la intel·ligència artificial ha alimentat la demanda tant de les unitats de processament gràfic de Nvidia com de les seves accions, el fundador del fabricant de xips, Jensen Huang, va guanyar més de 100.000 milions de dòlars. Però fins que no vengui algunes de les seves accions, els diners estan fora dels límits de la tributació.

Els governs amb problemes d'efectiu volen posar les seves mans sobre una part d'aquestes riqueses. L'any vinent Austràlia començarà a gravar els guanys no realitzats en els comptes dels fons de pensions dels empleats amb saldos de més de 3 milions de dòlars australians (2 milions de dòlars). Com a part de la seva campanya de reelecció, el president Joe Biden promet trobar 500.000 milions de dòlars en els pròxims deu anys per a programes socials cobrant un impost del 25% sobre les plusvàlues no realitzades d'individus que, com Huang i 10.000 nord-americans més, valen 100 milions de dòlars o més.

És fàcil entendre per què els no multimilionaris del món volen absorbir dels més rics. És igualment fàcil d'entendre l'atractiu per als governs, a qui els rics estan prenent per ximples inventant maneres intel·ligents de viure instal·lats en el luxe sense fer aflorar els seus guanys de capital. Una d'aquestes maniobres és comprar actius, oferir-los com a garantia de préstecs i revertir aquests préstecs fins que morin. En aquest moment, qualsevol plusvàlua acumulada al llarg de la vida del propietari es redueix a zero i el rellotge comença a córrer de nou per als seus hereus, que després poden "comprar, demanar en préstec i morir", com es coneix aquest dispositiu (perfectament legal).

Tanmateix, gravar els guanys no realitzats és complex i equivocat. També és innecessari. Un fi semblant es podria aconseguir amb mitjans molt menys controvertits.

Els impostos han de ser senzills d'administrar i recaptar. Idealment, també haurien de fer augmentar els ingressos tot distorsionant el comportament el mínim possible. Gravar els guanys no realitzats falla en cadascun d'aquests aspectes. Calcular el patrimoni net d'algú és un malson complicat fins i tot una sola vegada, quan aquesta persona mor, i encara més si s'ha de fer cada any. L'agència tributària dels Estats Units va trigar 12 anys a posar un valor a les propietats de Michael Jackson. França, Suècia i alguns altres països europeus que han intentat cobrar impostos sobre el patrimoni han abandonat els seus esforços després de generar molts maldecaps administratius però pocs ingressos reals.

Gravar els guanys no realitzats

Gravar els guanys no realitzats també provocaria canvis salvatges en els passius de les persones que posseeixen actius volàtils, com ara Huang i les seves accions de Nvidia. La proposta de Biden, que avalua l'impost durant cinc anys, suavitza part d'aquesta volatilitat. Però alguns contribuents encara no podran obtenir un descompte per les seves pèrdues no realitzades. Això podria desanimar els business angels i altres persones que prenen riscos a l'hora de donar suport a empreses prometedores, les valoracions estratosfèriques de les quals podrien col·lapsar de sobte.

Als Estats Units, gravar els guanys no realitzats podria ser inconstitucional. Qualsevol dia d'aquests el Tribunal Suprem es pronunciarà en un cas en què els demandants reclamen que un gravamen puntual sobre inversions estrangeres el 2017 era il·legal perquè gravava els seus guanys no realitzats. Fins i tot si els jutges emeten una sentència limitada que deixa intacte el principi, la idea de Biden serà qüestionada.

Què han de fer, doncs, les autoritats fiscals? Als Estats Units podrien començar per acabar amb la regla que permet als hereus reiniciar el rellotge de les plusvàlues cada vegada que algú mor. Aquesta disposició del codi tributari, anomenada "intensificació de la base", es va introduir el 1921, cinc anys després dels impostos sobre els béns immobles, que s'avaluen sobre el valor de mercat dels béns en el moment de la mort del propietari. L'objectiu era evitar la doble imposició. Si els hereus pagaven l'impost sobre béns immobles sobre aquest valor raonable, no haurien de pagar impostos sobre els guanys patrimonials addicionals.

"Comprar, demanar en préstec, morir"

Aquest raonament sembla feble ara que les finques més grans es construeixen no sobre els ingressos obtinguts, que s'haurien gravat al llarg de la vida d'un constructor de finques, sinó sobre l'apreciació dels actius. Per tant, els hereus que s'enriqueixen gràcies al "comprar, demanar en préstec, morir" del seu benefactor reben un tracte molt diferent dels que van heretar una fortuna acumulant ingressos gravats.

L'augment de la base podria generar potser una quarta part dels 500.000 milions de dòlars, o el 2% del PIB, que Biden espera obtenir del seu impost sobre el patrimoni, a un cost administratiu molt inferior. Gravar les plusvàlues en el moment de la mort tornaria a augmentar-lo. El president demòcrata podria adonar-se de gran part d'aquestes llacunes, en particular de la disposició d'"interessos reportats", que permet als grans inversors del capital risc pagar l'impost sobre les plusvàlues en lloc de l'impost sobre la renda (normalment més elevat) sobre els beneficis de la inversió de les seves empreses. Perseguir guanys no realitzats és fàcil d'entendre i, per tant, una bona política. Però és dolent per a l'economia.