Joan Turu: “Em considero anticapitalista total"
L'il·lustrador català explica quina és la seva relació amb els diners i la feina
Il·lustrador de murals infantils arreu del territori català, escriptor de contes infantils i comunicador innat des que va néixer. Entre moltes altres coses, és el que fa Joan Turu (Sant Just Desvern, 1984) per guanyar-se la vida. De fet, de petit ja era molt espavilat: “Els meus pares sempre deien, aquest nen no passarà gana”. Per poder-se comprar els còmics que li agradaven, amb 12 anys buscava feinetes d'on treure els primers diners: “Els oferia als veïns anar-los a passejar el gos”, explica en declaracions a l’Empreses.
Turu va estudiar el batxillerat artístic i va començar la carrera de publicitat. No li va agradar el plantejament que en feien a la universitat i va acabar estudiant il·lustració. En aquest sentit, té una llarga carrera il·lustrant llibres, samarretes, vinils i també murals d’escola: “Abans feia dues escoles al mes, ara en faig una per fer-ho amb moltes ganes”. Això li dona uns ingressos estables mínims cada mes, ara que s’ha agafat un curs per escriure una novel·la juvenil. “Actualment, tinc tres anys de llista d’espera si totes les escoles que m’ho han demanat ho seguissin volent quan els hi arribi el torn”, explica l’artista, que s’està uns dos dies impartint el taller amb els infants.
De fet, Turu podria incorporar més gent a l’equip, i així realitzar més projectes, però aquesta no és la seva manera de treballar: “Faig tota la feina jo, no contracto ningú”. Considera “tan important contestar un correu com estar pintant” i l’artista vol formar part de tot el procés creatiu. “Si queden contents ho acaben recomanant. A mi el que més m’ha funcionat és el boca-orella”, afirma l’escriptor.
Turu és molt crític amb el sistema econòmic: “Em considero anticapitalista total. Aquest és un sistema allunyat del que és la vida”, remarca. Assegura que hauríem de posar les cures i la vida al centre. Considera que els diners són útils com a moneda de canvi, però l’actual “és un sistema profundament injust”, ja que tothom hauria de tenir les mateixes oportunitats i no s’hauria de poder “especular amb els diners o amb els drets bàsics com per exemple l’habitatge”: “Jo crec en la renda bàsica universal, tothom ha de poder tenir el mínim per viure”, i a partir d’aquí qui vulgui enriquir-se que treballi més.
En el sector artístic el capitalisme també determina les regles del joc: “El teu art està lligat a les normes del mercat, el teu sou depèn de si vens o no vens. Això és superpervers.” “Enyoro agafar el llapis pel pur plaer”, detalla l’il·lustrador. En el seu cas, té un volum de feina suficient per poder rebutjar aquelles propostes que no li encaixen: “Si veig que una cosa no em fa sentir gens realitzat, tinc el privilegi de poder dir que no”. “Tot i que tothom té les seves incoherències”, aclareix. Per exemple, a vegades Turu accepta projectes d’ajuntaments ben remunerats per després poder fer-ne d'altres més en la seva línia: “La clau està en trobar l’equilibri”. I no fer res amb el que se senti completament incòmode.
Viure de l'art
D’altra banda, Turu se sent afortunat de poder-se dedicar únicament a l’art perquè és difícil aconseguir-ho en aquest sector. En un inici, el comunicador combinava la feina de monitor de menjador amb la d’artista fins que un dia es va llençar a la piscina: “M’ha sortit bé, però en aquell moment em vaig deixar anar d’una liana sense tenir clar si em podria agafar d'una altra. No sabia si podria seguir vivint d’això”. A més, ell reivindica que la feina té un valor: “Ningú ha de treballar gratuïtament”. “Treballo amb amor, treballo amb art, però no treballo per amor a l’art. Hi ha d’haver un intercanvi.” El treball requereix un esforç i sovint en aquest sector, com que es tracta de “pintar”, es passa per l’alt la remuneració: “Hem d’augmentar l’autoestima de la professió. No pot ser que ens paguin a canvi de visibilitat”.
A més, la recompensa no es compta amb hores: “El meu sou no depèn de les hores que hi dedico.” “Crec que és més just cobrar en format de drets d’autor que per la feina feta”. Tothom s’ha d’enriquir de la mateixa manera, hem de perdre-hi i guanyar-hi igual. Pel que fa a les finances personals, no és una persona planificadora: “Tenim els diners, ho fem; no els tenim, no ho fem”. Per exemple, si no pot fer la inversió en una nova col·lecció de vinils, ho farà més endavant.
