Els nous 'tigres asiàtics' prenen el relleu del creixement global

TòquioA finals del segle passat i les dues primeres dècades del present, el relat del creixement asiàtic ha estat dominat per noms com el Japó, Corea del Sud, Taiwan o Singapur, i més recentment per la Xina. Avui, però, el centre de gravetat econòmic del continent es desplaça cap al sud-est asiàtic: el Vietnam, Indonèsia i les Filipines encapçalen una nova onada de creixement sostingut, impulsats per una combinació de capital estranger, mà d’obra jove i una integració cada vegada més profunda en les cadenes globals de producció.

A diferència dels antics tigres asiàtics, l’ascens d’aquests països no respon només a la industrialització intensiva o a l’exportació de manufactures barates. La nova dinàmica està marcada per la reubicació d’empreses que busquen reduir la dependència de la Xina, per l’aposta creixent per sectors com la intel·ligència artificial, els semiconductors de gamma mitjana o les energies renovables, i per una geopolítica cada cop més tensa entre Washington i Pequín que converteix el sud-est asiàtic en un espai clau de competència econòmica i estratègica.

El Vietnam s’ha consolidat en pocs anys com un dels principals beneficiaris de la reconfiguració industrial global. Amb un creixement del PIB al voltant del 7% anual i una política activa d’atracció d’inversió estrangera, el país s’ha convertit en una peça clau de l’estratègia coneguda com a China plus one. Multinacionals de l’electrònica, el tèxtil i l’automoció han deslocalitzat part de la producció cap a territori vietnamita. Ho fan aprofitant una mà d’obra jove, relativament qualificada i amb costos encara competitius.

Aquest èxit, però, també planteja reptes estructurals. Les infraestructures logístiques i energètiques continuen sent limitades en algunes regions, i el model exportador fa el país vulnerable a les oscil·lacions de la demanda global. Alhora, el govern intenta avançar cap a activitats de més valor afegit –com el disseny industrial, el programari o la fabricació avançada– per evitar quedar atrapat en una especialització basada només en baixos salaris.

Indonèsia, la primera economia del sud-est asiàtic, juga una partida diferent. Amb més de 270 milions d’habitants, combina un fort mercat intern amb una posició estratègica en sectors clau per a la transició energètica. El país concentra algunes de les reserves més importants de níquel del món, un mineral essencial per a la fabricació de bateries de vehicles elèctrics, fet que ha atret inversions xineses, sud-coreanes i europees en tota la cadena de valor.

El govern indonesi ha apostat per trencar amb el paper tradicional d’exportador de matèries primeres i fomentar la industrialització local, fins i tot limitant l’exportació de minerals en brut. Aquesta estratègia ha impulsat el creixement, situat al voltant del 5-6%, però també ha obert un escenari de tensions creixents: riscos ambientals, conflictes socials i una dependència cada vegada més gran de les grans potències industrials que competeixen per assegurar-se l’accés a recursos crítics.

Les Filipines, per la seva banda, s’han especialitzat en una economia menys industrial però cada vegada més digital. Amb una població molt jove i un ús generalitzat de l’anglès, el país s’ha convertit en un pol rellevant de serveis externalitzats, tecnologia de la informació i economia del coneixement. El creixement del PIB supera el 6% anual, impulsat pel consum intern, les remeses de l’exterior i l’expansió del sector serveis.

Tot i això, l’economia filipina continua mostrant fragilitats estructurals: la dependència del sector serveis, la debilitat de la base industrial i les mancances en infraestructures limiten el potencial a llarg termini. Al mateix temps, l’aposta recent per la digitalització, les start-ups tecnològiques i l’aplicació de la intel·ligència artificial obre una finestra d’oportunitat perquè el país diversifiqui el seu model i guanyi pes en les cadenes globals de valor.

L’ascens dels nous tigres asiàtics obre un nou escenari per a les empreses europees, en un moment marcat per la pèrdua de competitivitat industrial, l’encariment energètic i la necessitat de diversificar cadenes de subministrament. El Vietnam, Indonèsia i les Filipines emergeixen com a alternatives parcials a la dependència de la Xina, tant per a la producció industrial com per a l’accés a mercats amb un fort potencial de creixement. Per a sectors com l’automoció, l’electrònica, les renovables o la indústria auxiliar, el sud-est asiàtic ja forma part de les decisions estratègiques a mitjà termini.

A diferència de fases anteriors de globalització, però, aquests països ja no aspiren només a captar fàbriques o subcontractació de baix valor afegit: requereixen inversions a llarg termini, transferència tecnològica i presència en segments de més valor afegit. Per a les empreses europees, això implica competir amb capitals xinesos i nord-americans molt agressius, adaptar-se a marcs reguladors canviants i assumir que el sud-est asiàtic s’ha convertit en un actor amb capacitat de negociació pròpia.

Equilibris amb els EUA i la Xina

Però, més enllà de l’economia, l’emergència dels nous tigres asiàtics té una dimensió clarament geopolítica. El Vietnam, Indonèsia i les Filipines intenten mantenir un equilibri delicat entre els Estats Units i la Xina, per maximitzar beneficis econòmics sense quedar atrapats en una lògica de blocs. Aquesta ambigüitat calculada els permet captar inversions de totes dues bandes, però també els exposa a pressions creixents en matèria comercial, tecnològica i estratègica.

Aquest equilibri estratègic, però, és fràgil i ple de matisos. Des de les Filipines, Francisco Moreno, CEO d’Ibarra Watches, adverteix que la rivalitat entre els Estats Units i la Xina és “una arma de doble tall” per a països com el seu. “Les relacions amb Washington són claus per a la seguretat nacional, mentre que Pequín és essencial per a la seguretat econòmica”, explica. Segons Moreno, la tensió entre les dues potències ha obert oportunitats a través de l’estratègia China plus one, però això no garanteix que tots els països del sud-est asiàtic les puguin aprofitar en igualtat de condicions.

En el cas filipí, apunta, el dèficit d’infraestructures, els costos energètics elevats, la inestabilitat del subministrament elèctric i problemes estructurals com la corrupció dificulten competir amb veïns com el Vietnam o Indonèsia. Moreno defensa que el gran repte és abandonar un model basat en “victòries ràpides”, com els serveis externalitzats o el turisme, i apostar per la creació de valor afegit, el coneixement i el disseny. “No podem competir només amb salaris baixos; cal construir una cultura de creadors i capturar valor real en el mercat global”, resumeix.

El sud-est asiàtic es consolida així com un dels principals camps de batalla econòmics del segle XXI: clau per a la indústria, la transició energètica i la innovació, però vulnerable a tensions comercials, desigualtats socials i riscos climàtics. En aquest nou mapa global, els nous tigres ja no són economies emergents a l’espera del seu moment, sinó actors centrals del creixement mundial. La incògnita és si Europa sabrà llegir a temps aquest desplaçament del centre de gravetat del creixement mundial.