Margrethe Vestager: adeu a la comissària sense por

Quan el 26 de maig es triï un nou Parlament Europeu i els actuals mandataris de la Comissió hagin de deixar el càrrec, els consellers delegats d’empreses tan diverses com Apple, Google, Fiat, Ikea, Gazprom, Nike, Amazon, Intel, Qualcomm o Starbucks respiraran tranquils. El motiu és la promesa del primer ministre danès, Lars Løkke Rasmussen, de no tornar a proposar com a comissària de la Competència Margrethe Vestager. Així els principals peixos grossos de l’economia mundial es trauran de sobre qui els ha cosit a multes els últims quatre anys.

Vestager no ha fet més que ser conseqüent amb la tasca dels seus predecessors en el càrrec, almenys dels dos últims. El seu antecessor directe va ser l’espanyol Joaquín Almunia, a qui no li va tremolar el pols per investigar Google i advertir Microsoft que estava disposat a posar-li una nova multa. La primera la va posar precisament l’anterior comissària, Neelie Kroes, una acció que va suposar una fita en la història de les sancions a les tecnològiques. Però el paper d’Almunia va ser més d’àrbitre amenaçador que de sancionador, i al final del seu mandat va deixar moltes investigacions en marxa perquè la seva successora, Vestager, exercís el paper de jutge castigadora. “No gosarà”, van especular molts dels experts en afers europeus. Però Vestager ho va fer. Va heretar d’Almunia una investigació sobre Apple per elusió fiscal i va sentenciar que la companyia de la poma havia de pagar 11.000 milions d’euros en impostos endarrerits per ingressos fets a la UE i també com a multa per haver acceptat favors fiscals del govern irlandès. Tim Cook va anar a Brussel·les per reunir-se amb ella i “explicar-li com ha de ser la política de la UE respecte a les grans empreses tecnològiques”. No va aconseguir fer-la canviar de decisió.

I era només el principi, perquè Vestager va continuar amb els afers pendents amb Google. Va multar l’empresa amb 2.420 milions d’euros per haver donat més visibilitat a Google Shopping en les cerques que a d’altres. El conseller delegat d’Alphabet, Sundar Pichai, també va visitar-la, però, com en el cas de Cook, tot va ser en va. Fins i tot hi va tornar amb la multa més cara, per una altra investigació sobre tracte preferent de Google a Android: 4.300 milions. A Silicon Valley, els mitjans la van batejar com “el flagell de les tecnològiques” i la van acusar de ser especialment dura amb les empreses nord-americanes. L’última mala notícia ha estat també per a Google: 1.400 milions per abús de posició dominant. Però la veritat és que Vestager no ha fet mai distincions a l’hora de multar també Fiat o Ikea, europees, o de fer posar de genolls la totpoderosa energètica russa Gazprom. S’ha guiat sempre per la normativa europea i un ferri sentit de la lliure competència segons el patró socioliberalista.

Vestager va ser durant la crisi la líder del Partit Social Liberal danès, una escissió dels liberals actuals que s’ha mantingut des de la seva fundació, el 1905, al centre progressista, formant governs amb socialdemòcrates i socialistes. En l’aliança amb els socialistes, Vestager va ser ministra d’Educació, i en la dels socialdemòcrates, ministra d’Economia i Interior, i vice primera ministra. D’aquesta posició va saltar a Brussel·les i es va salvar de la caiguda del govern.

Brussel·les podria haver estat la seva jubilació daurada si hagués passat pel càrrec exhibint autoritat però sense treure el fuet. Sabent-se jove per la retirada, als 50 anys ha preferit destacar per la fermesa i guanyar-se un munt d’enemics. Un dels seus últims cavalls de batalla ha sigut la protecció de dades, i se la pot considerar mare intel·lectual de l’última i restrictiva llei de protecció de dades europea.

A Dinamarca és una estrella després de 4 anys de castigar les grans corporacions, i els analistes polítics asseguren que les perspectives de renovació són magres per la pressió dels lobistes sobre el govern danès. És per això que s’especula provar de fer “un Borgen”, en referència a la sèrie de ficció en què, gràcies a acords amb socis variats, la líder d’un petit partit es converteix en primera ministra de Dinamarca sense tenir majoria. Vestager, la dona que no va tenir por de Silicon Valley, encara no ha dit l’última paraula.