L’odissea del Juan Pablo: de les preferents a la clàusula terra

“Sí que em fa la sensació que he pogut ser un pèl ingenu, però tampoc et planteges que un banc et pugui enganyar”. Qui parla és Juan Pablo Botija, veí de Granollers. Aquest cuiner de 39 anys ha patit en primera persona dues de les polèmiques bancàries més grans de la història recent: preferents i clàusules terra.

La Comissió Europea va xifrar en 700.000 el nombre de persones afectades per les preferents a Espanya i el nombre de clients que van patir les famoses clàusules terra s’estima en un milió i mig. És indubtable que juntes conformen els escàndols financers més sonats dels últims anys. I tots dos formen part de la història personal del Juan Pablo.

El malson d’aquest cuiner va començar fa sis anys amb el frau de les preferents. Les preferents són títols emesos per una societat -en aquest cas, una caixa d’estalvis- que funcionen com una acció però que no atorguen dret a vot en les juntes d’accionistes. A la pràctica, el valor d’una participació preferent variava en funció dels resultats de la societat. Si les coses anaven bé, els actius del client podrien arribar a valer més que el valor inicial dipositat. Per contra, si els resultats del banc eren dolents, aquests títols es depreciaven. L’altra particularitat d’aquest controvertit producte és que els clients no podien treure directament els diners que havien abonat, sinó que havien de trobar un comprador disposat a adquirir aquestes participacions preferents.

El Juan Pablo tenia dos dipòsits d’estalvis a Nova Caixa Galicia, un de 13.000 euros i un altre de 5.000. “En el primer dipòsit em van dir que l’interès era del 5% variable, però em van assegurar que la quantitat de diners no canviaria. En el segon dipòsit em van explicar que l’interès era del 7% fix. Em van insistir diverses vegades que tots dos funcionaven com un compte corrent”, recorda. El que ell no sabia era que el primer import estava subscrit en participacions preferents i el segon a obligacions subordinades, uns actius també de risc elevat. A diferència de les preferents, que són capital del banc, tenir obligacions subordinades és un sinònim de comprar deute del banc.

Aquest ciutadà de Granollers va assabentar-se de la polèmica a través de la televisió. En saber que era un dels afectats, va dirigir-se immediatament a l’oficina més pròxima de l’entitat gallega. Allà va saber que els seus dipòsits valien la meitat del que havia ingressat inicialment. Van passar a valer uns 9.000 euros en total, quan inicialment n’havia ingressat 18.000. “L’opció que em van oferir des del banc era esperar que aquests actius es revaloritzessin per recuperar les pèrdues. A més a més, no podia treure els diners perquè ningú volia comprar aquelles preferents”, explica ara.

El Juan Pablo va acudir al Col·legi d’Advocats de Granollers per posar una demanda a l’entitat bancària. Allà li van aconsellar que anés al Col·lectiu Ronda, una cooperativa de treball associat d’advocats, economistes i altres especialistes en la matèria que el van ajudar en el procés judicial que va decidir emprendre contra Nova Caixa Galicia.

Entre la seva demanda i el judici van passar dos anys. El procés es va allargar en part perquè el banc posava traves a l’hora de lliurar la informació pertinent. “Quan vaig anar al banc i vaig sol·licitar-los els documents que volia, alguns no me’ls van donar perquè, per una raó o altra, els havien perdut”, recorda l’afectat. Durant aquest període de temps, el Juan Pablo també va descobrir que més enllà de la pèrdua econòmica, el seu banc també havia actuat de forma improcedent a l’hora de vendre-li el producte. Segons recorda, l’entitat no es va molestar a examinar els seus coneixements econòmics.

Des de l’any 2007 és obligatori a tota la Unió Europea que les entitats bancàries realitzin el MIFID als usuaris que contractin actius financers complexos d’entendre, com serien les participacions preferents. El MIFID és un test que avalua els coneixements i l’experiència de qualsevol individu sobre els mercats i la inversió. El Juan Pablo, però, mai no va veure aquest qüestionari.

Dos anys més tard finalment es va celebrar el judici. La sentència va resoldre a favor seu. La decisió del jutge va obligar la caixa d’estalvis a retornar-li tots els diners que havia perdut i els interessos corresponents, juntament amb els costos derivats de contractar una advocada i un procurador -quasi 2.000 euros per aquest últim concepte-. De fet, el Juan Pablo recorda que al judici, la directora que li va vendre aquests actius “no va saber distingir entre el que eren obligacions i preferents”. “Va quedar en evidència. La seva defensa es basava en el fet que les preferents eren un producte que li havien encomanat vendre”.

Malauradament, el malson del cuiner no va acabar aquí. El mateix any del judici, aquest granollerí va saber que la seva hipoteca estava afectada per una clàusula terra. A efectes pràctics, això fa que el client pagui sempre un mínim en concepte d’interessos per una hipoteca encara que l’índex al qual va lligat se situï per sota, com va passar des de l’any 2009. Els interessos d’una hipoteca solen venir fixats per l’Euríbor més un interès fix. Durant aquests últims anys l’Euríbor ha arribat a nivells negatius i, en conseqüència, els interessos mensuals dels clients s’haurien d’haver reduït. Però el que fa la clàusula terra és fixar un nivell d’interès mínim a pagar. D’aquesta manera, quan l’Euríbor baixa, l’usuari no es beneficia de la situació.

El Juan Pablo havia firmat la seva hipoteca l’any 2001 amb Caixa Sabadell -que després va passar a formar part d’Unnim, adquirida pel BBVA-. Era una hipoteca de 48.000 euros a pagar en 20 anys. “Em van donar una dotzena de fulls per signar i no me’ls vaig llegir perquè em refiava del que em deia la directora”, admet.

Avui dia al Juan Pablo li deuen el 30% dels interessos que ha pagat durant aquests anys. A això també cal sumar-hi una sèrie de costos notarials que l’entitat també li va cobrar quan no havia de fer-ho. En aquests moments encara està a l’espera d’una carta del BBVA per saber si li tornen els diners o no. En cas que no ho facin, anirà de nou al Col·lectiu Ronda amb la intenció d’anar a un judici col·lectiu.

Davant aquesta situació, el Juan Pablo fa una certa autocrítica, però també afirma que no tot depèn d’ell. “No es tractava d’una oficina deixada que et puguis trobar enmig del carrer: és una gran empresa”, afegeix. A més, aquest cuiner també es queixa que els contractes “tenien molts fulls i donaven molt poc temps per llegir-los”. “Hauries de tenir un llibre de dret al costat per entendre’ls. Si tothom que firma un contracte es dediqués a entendre què està contractant, els bancs semblarien biblioteques”.

Després d’aquest calvari, la sensació que li queda és la d’haver sigut “estafat”. “La clàusula terra és greu, però el tema de les preferents ja és desproporcionat”, lamenta el Juan Pablo. Cal recordar que aquest últim producte va afectar majoritàriament persones jubilades. De fet, durant un temps en què el Juan Pablo va treballar a Suïssa va conèixer un home afectat també pel mateix problema. En el seu cas, el banc el va enganyar perquè diposités els estalvis de la seva vida en preferents, una quantitat que arribava fins als 70.000 euros. “Molta gent no s’ha pogut permetre ni presentar una demanda, perquè en el cas de les preferents, si perdies el judici ningú et tornava el que et deixaves en advocats”, explica el Juan Pablo.

Aquest afectat tampoc se sent satisfet amb el paper de la justícia. “Veig que ni el banc ni els jutges estan actuant com ho haurien de fer. Amb les resolucions dels casos, res desincentiva els bancs a estafar de nou. Això els permet pensar que si la jugada els surt malament, només hauran de tornar el que han robat sense pagar cap multa. La normativa hauria de ser més severa”, conclou.