Jaume Alonso-Cuevillas: “Ser mediàtic acaba suposant un cost per al despatx”
El polític i advocat repassa la seva trajectòria professional i la seva relació amb els diners

Advocat, catedràtic, polític, economista. Però, per sobre de tot, Jaume Alonso-Cuevillas és un jurista apassionat i, seguint la tradició familiar del pare, oncles i germans, va estudiar dret. Va començar a treballar en un magatzem de recanvis de cotxes i als 16 anys, amb els diners que havia guanyat, es va comprar una vespa: “Va costar 36.000 pessetes (216 euros), em va semblar caríssima”, recorda en declaracions a l’Empreses.
Amb 35 anys Alonso-Cuevillas va ser el degà més jove de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona. Va impulsar l’aprovació del Codi de l’Advocacia Catalana liberalitzant la professió en diferents àmbits i va ser el promotor de l'escut a la toga que porten els advocats avui dia als judicis: “No només s'ha consolidat al col·legi de Barcelona, sinó que ho han copiat tots els col·legis d'Espanya”.
En aquest sentit, va crear comissions que van ser pioneres: “Recordo que a Madrid tothom se'n fotia de mi i ara tots o gairebé tots els col·legis d'advocats d'Espanya les tenen”. “Vam poder deixar petites empremtes de coses que s’han mantingut i de les quals estic molt orgullós”, assegura el degà emèrit, un càrrec no remunerat.
Alonso-Cuevillas era conegut només dins la professió, fins que va rebre una trucada per defensar el govern de Catalunya en els assumptes jurídics del Procés. Conscient que li “canviaria la vida” va acceptar fent una defensa “tècnico-professional”. Segons explica, en aquells anys va arribar a la conclusió que s’utilitzava el dret “com a eina per a la repressió de la dissidència”. Després de declinar diferents propostes, va entrar a la candidatura de Junts per Catalunya l’any 2019: “M'acaba convencent Lluís Llach, que no és ni de Junts”. Va ser diputat al Senat a Madrid i, més endavant, diputat al Parlament de Catalunya.
“El primer any que vaig ser notòriament conegut, vaig mirar la facturació del despatx i els quatre o cinc assumptes més importants eren de clients clarament no independentistes”, assegura, i afegeix que la carrera política i el fet de ser mediàtic “acaben suposant un cost important per al despatx”. “Jo al despatx hi tinc una urna, i els clients em diuen «Políticament seràs el que vulguis, però em consta que ets un bon advocat». I, en canvi, la gent amb qui podria tenir sintonia política em diuen «A vostè no el molestem, que s’ha de salvar el país»”.
Pel que fa a la seva remuneració, assegura que ser catedràtic és plenament vocacional: “Per a mi, els diners no han estat mai una gran preocupació, perquè si no no hauria «perdut el temps», tal com diu un bon amic, i hauria dedicat totes les hores a treballar a la meva empresa”. De fet, assegura que tots els càrrecs que ha assumit són amb vocació de servei públic i no tenen rendibilitat. També és el cas dels llibres que escriu: “L'última liquidació que he rebut de drets d'autor d’una dotzena de llibres i no sé quants articles i capítols de llibre és de 6,92 euros”. El seu autorregal dels 50 anys va ser estudiar el grau en economia amb matrícula d’honor a totes les assignatures. I ara és també membre del Col·legi d'Economistes de Catalunya.
Tot i això, destaca que amb la feina d’advocat s'ha guanyat “bé la vida”. Tot i que en els últims anys la competència és ferotge: “Els grans despatxos compten per hores de dedicació, i llavors no agafen els assumptes que no els surten a compte”. I continua: “L’hora d'un soci és aproximadament el triple que la meva”. D’altra banda, és una feina a la qual cal dedicar moltes hores, i sovint és difícil organitzar bé l’agenda, perquè els terminis per fer recursos jurídics són breus i cal treballar els caps de setmana. El tipus de client que porta ell és petita o mitjana empresa catalana: “El que paga és el propietari del capital, i es mira les hores”.
Pel que fa a les finances personals, no es considera estalviador, però tampoc té cap gran font de despesa més enllà del manteniment de la família, amb un total de sis fills. Pel que fa a l’habitatge, també és clar: “Tinc una segona residència de propietat amb una hipoteca molt important pendent, però, en canvi, a Barcelona visc de lloguer, no tinc primera residència”.
Alonso-Cuevillas assegura que sovint té temptacions de tornar a la política: “De tant en tant algú em posa el caramel·let”, explica. Ara, però, vol continuar treballant en el que més li agrada: “Els advocats no ens jubilem, ens morim”. També apunta que la pensió de càtedra és minsa, però que tindrà una jubilació digna amb les aportacions mensuals que ha anat fent a la mútua de previsió social de l’advocacia catalana.