Impossible confondre l’olor de la pintura

Poques olors hi ha més identificables que la de la pintura. I la del vernís. I la del dissolvent. Aquelles olors perillosament addictives, oi? Pintures Jordi, al carrer d’Aribau, 88, és un univers d’aquestes olors. I això que avui les pintures ecològiques han suavitzat molt la irradiació olfactiva dels productes. M’ho explica el Joan Jordi Romeu, tercera generació de Joans Jordi a càrrec del negoci. L’avi, Joan Jordi Ferrer, va ser-ne l’iniciador. El pare, Joan Jordi Cortés, el continuador. I ell, Joan Jordi Romeu, l'actual. Porta més de tres dècades darrere els aparadors i davant les estanteries de fusta, mobiliari d’origen, emblema de la botiga.

Més de tres-cents calaixos, alguns dels quals encara avui impregnats a l'interior dels pigments que antigament servien per fer les pintures de color. També uns cartells de fusta preciosos que pengen del sostre i que provenen de l’altra botiga familiar, també de pintures, al carrer de Sants, que el pare del Joan va traspassar a principis dels anys vuitanta. Quin és el secret del negoci? No en té gaire, de secret. Per molt que passin els anys, la gent necessitarà continuar pintant les parets, els sostres, les façanes i les finestres de casa seva, dels seus despatxos, oficines, locals i, en general, espais de vivència i convivència. I a Pintures Jordi tenen resposta per a totes les necessitats. Bé, n’hi ha una que no: per a cotxes, que és un món a part.

Quina és la demanda més habitual? Tan fàcil com algú que vol pintar casa seva. I la pregunta automàtica: quants metres i de quin color? Abans calia fer la preparació a mà, avui hi ha una màquina que amb un codi i una quantitat de base prepara l’encàrrec amb diligència. Més facilitat i també menys exposició a la ferum dels químics. Encara que el Joan insisteix a recalcar que avui dia els materials ecològics i sostenibles són els més sol·licitats, cosa que reverbera en l’equilibri i la salut de tothom, compradors i venedor. En canvi, el que va més a la baixa és la pintura amb esprai, ja que és complicat aïllar-se de l’empipador núvol tòxic que genera. La pintura per a superfície de fusta també és una compra habitual entre la clientela. Que, per cert, tant poden ser particulars com professionals que fan una reforma. Perquè ja se sap que no hi ha acabat final sense la imprescindible mà de pintura. I si no tens traça o paciència, si prefereixes confiar en un professional, el Joan també proporciona un pintor que et faci la feina. Una demanda recurrent.

Tota mena de pinzells, esclar, també estan disponibles entre l’estoc. I rodets. I els clàssics rotlles de la cinta adhesiva que et permeten protegir les superfícies abans de començar el ritual del pintat de nou. Entra una clienta que sembla habitual –amb bata blanca tacada de pintura– i demana un pot de decapant i un de massilla plàstica. Ràpid com el llamp, el Joan la despatxa en menys de cinc minuts. Dona gust que la coneixença d’un ofici et permeti anar per feina sense descuidar el bon tracte i el consell. Aquest últim detall és rellevant. “Amb què pinto aquesta superfície?”, “Quin pinzell m’anirà millor”, “Amb pintura d’aigua vaig bé?”, “Aquest esmalt és l’ideal?”.

No puc evitar mencionar-li al Joan com recordo la imatge del seu pare, alt i fort, les vegades que, com a client, vaig entrar a la botiga perquè a casa calia pintar de nou. Joan Jordi Cortés va morir molt poques setmanes abans de l’inici de la pandèmia, amb el consegüent trasbals emocional per a la família. I després el virus va obligar a dos mesos de tancament obligat. Un xoc. Però després, dos o tres mesos de boom de vendes. “Semblava que tothom s’hagués decidit a pintar casa seva”, recorda el Joan. Tots teníem més temps de l’habitual per, entre moltes altres opcions, dedicar-lo a la renovació i posada al dia de la llar. Avui el Joan s’espavila bé tot sol al capdavant del negoci i Pintures Jordi té corda per a estona. I aquella olor que no és ni bona ni dolenta. Aquella olor de botiga que val la pena.